Mai és prou tard…
M’he despertat alguns matins amb l’aigua escolant-se entre les fulles de les magnòlies, mentre el sol sortia entre un grapat de núvols foscos. I jo a estudiar. Mentre els veïns aprofitaven el bon temps per prendre el sol, els meus amics per anar d’excursió, i els meus companys per parlar de sortides meravelloses, jo a estudiar. No he anat ni a la platja ni a la muntanya, i mentre la gent gaudia de la calor, de la Champions i de la entrada del mes de juny, jo a casa tancada a acabar els treballs del màster. Com als vells temps, en què el mes de juny era com una mena d’amenaça de treballs forçats, de nits de guàrdia i de nervis pel mai acabar.
El llibre d’Stéphane Hessel Indigneu-vos, s’ha fet famós. En realitat son quatre pàgines, quasi un llarg article a un diari, en què l’únic redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans, fa una defensa aferrissada al dret dels ciutadans a manifestar-se en contra de unes raons de pes. El consumisme, la distracció mediàtica en favor de la seva dictadura, el tracte als immigrants, la irresponsabilitat política envers alguns conflictes mundials… diguem que estem indignats, sortim als carrers, sense líders però amb la nostra convicció!
Són dies en què els secrets més ben guardats poden sortir a la llum per obra de Wikileaks, i que ens assabentem de les estratègies mediàtiques que fan servir els medis de comunicació per manipular les masses, segons en Noam Chomsky, nosaltres des de la nostra petita indignació no sabem si estem assistint a un nou maig del 68, ara batejat com el moviment 15-M, o si efectivament el sistema ens tornarà a compensar amb una nova estratègia de distracció mediàtica, o si a base de tenir-nos avisats i super-informats assistirem com a espectadors a un programa de 30 minuts, mentre ens refugiem en les noves commodities que hem adquirit..
Penso que estem indignats, però enganxats als sofàs de casa nostra amb el comandament a distància, a les cafeteries amb els amics, defensant-nos d’aquells que es manifesten a les places del poble, perquè nosaltres no tenim nassos per a fer-ho.
13 juny 2011 @ 22:07
M’ha agradat tornar a llegir-te. Tots passem temporades capficats en un sol i únic objectiu i la resta queda a banda, però finalment recuperem el que ens agrada fer.
Per cert el vídeo molt bo. Una bona “paràbola” de la realitat.
14 juny 2011 @ 18:58
Hola Ricard,
Això de les paràboles ens agrada, però no acabem d’obrir els ulls del tot…
Per cert el vídeo del teu darrer post també és una passada!
Molts records!
14 juny 2011 @ 20:13
Veig que has tornat al bloc, com jo, després de dies d’estar capficades en el que creiem que hem de fer. He trobat molt bo el teu escrit, fas un ràpid resum de les teves impressions sobre l’actualitat, a les que m’hi afegeixo perquè s’assemblen a les meves… sí, alguna cosa està canviant, però ben bé què, cap a on… i, si no canvien, malament!, però… com fer-ho perquè resulti possible? I si no es troba la manera més adequada i humana possible, haurà valgut la pena tota aquesta indignació que, malgrat estar entesa per tanta gent, per tanta d’altra no senten ni es vol entendre? La metàfora del vídeo podria ser una de les claus per als canvis…, aquest vídeo no té pèrdua. Dóna molt de sí… tot i que… existeix una realitat molt crua, l’existència dels ratolins i l’existència dels gats amb naturaleses diferents. Un vídeo que aporta moltes reflexions. Gràcies per compartir-lo. M.Pilar Martínez H.
19 juny 2011 @ 14:39
Hola Grocdefoc,
Llegeixo aquests dies que no n’hi ha prou d’estar indignats, que alguna cosa s’ha de fer, i la més positiva és apuntar-se a un partit polític- el més acord amb la teva idiologia- i canviar les coses desde dintre, amb les seves pròpies normes democràtiques que reclamen. Allò de si no puedes luchar contra ellos, únete a ellos.
Una abraçada, i ens llegim.