El cap als núvols

 Aquests dies de neu vam anar a sopar a casa d’una amiga que viu en una urbanització moderna als afores.

 Ja feia dies que ens devíem la trobada, i va tocar aquella nit de neu al sortir de la feina. Al davant de la llar de foc vam parar la taula, i a la llum tènue de les espelmes vam parlar, com sempre, de la vida…

 Aquest cop vam escoltar encadilades detalls de la vida de la RosaR. Va coincidir que, de les quatre, tres havien nascut a masies de pagès. Jo escoltava encantada, perquè sóc nascuda a centre ciutat i mudada als afores, i tot allò que explicaven em sonava a novel·la.

 És difícil imaginar una vida diferent a la que portem ara, quan que fa només cinquanta anys, a la masia no hi havia aigua corrent, deia la Rosa. Tenien un  pou i llum i encara gràcies. No hi havia calefacció, només la llar de foc que escalfava la estada principal on es feia vida continuadament. Per anar a dormir s’escalfava una bossa de goma  d’aigua calenta i abraçats es ficaven al llit. Algun matí, en algunes cases, el vas d’aigua de sobre la tauleta de nit estava glaçat, i t’havies de vestir despresa. Eren comuns els perellons a causa del fred, i com a lavabo només hi havia les comunes normalment lluny de la casa. La Rosa parlava que a la entrada hi havia la quadra del “matxo”, i per les escales pujaves a les habitacions. Persones i animals sota el mateix sostre. Per berenar pa, vi i sucre pels infants, i a tendra edat a treballar.

 Com que no existia la figura del cangur, la mare de la Rosa feia quedar a la nena a casa la modista en sortir d’escola. Així que tècnicament als set anys, la Rosa ja treballava sobrefilant. Encara que sense sou, només a canvi de l’ensenyament i del vestit que la modista li tallava cada temporada.

 Sí, no parlem de postguerres ni de tercer món: parlem d’un passat recent en una terra propera i civilitzada. Ara mateix, al mig del bosc d’aquest poble on va néixer la Rosa, la gent hi va a passar l’estiu a les cases rurals amb tota mena de comoditats.

 La reflexió de tota la conversa va ser que potser havíem arribat a cotes de comoditat, de drets laborals i de protecció de la mainada, de instrucció i de riquesa. Però, diu la Rosa, tot el que va riure i passar-s’ho bé en aquells anys, no té comparació amb el que ha vist en la vida dels seus fills i néts.

 Avui dia ens fan pànic quatre volves de neu, quedar-se sense pa un sol dia, perdre la feina i anar a l’atur i enviar a treballar al fill de setze anys. Els temps han canviat, sí, ens hem adaptat o ens hem acomodat…

 En tornar cap a casa, en el cotxe amb calefacció, a fora es desplegava la glaçada de l’any. La ràdio ens avisava de prendre precaucions i el GPS ens conduïa per una carretera sense perills.

Els temps continuaran canviant, vam decidir les tres mentre arribàvem a casa, potser necessitarem equilibrar la disbauxa amb la prosperitat, la justícia amb la ambició, la despesa amb el treball i retrobar de nou el camí que porta a la lluita contínua.

Tweet