Tot està escrit.
Fa poques setmanes van obrir una nova perruqueria al meu carrer. Com que estava molt més a prop de la que anava habitualment, vaig decidir provar. La Nati estava sola, era nova al veïnat i costa de trobar clientela en aquesta època. Vam parlar poquet, mentre triava l’estil de pentinat que volia, i com que la tanda era bona va poder estar per a mi tota la estona i vaig acabar ben ràpid.
A la perruqueria les senyores anem a reforçar la nostra imatge, a sentir-nos bé, a canviar de look, a polir l’aspecte, a afegir un signe de distinció a un compromís que tinguem, i també a esplaiar-nos amb les nostres opinions. De vegades, a les perruqueries també pots aprofitar per a posar-te al dia amb les revistes del cor, amb les revistes de pentinats i tendències professionals, a les novetats del barri, de les famílies, de les festes…
Al cap de dos o tres visites, la Nati i jo ja vam començar a parlar de temes més personals. Tan personals com la edat: jo la feia més jove que jo, i ella també m’hi feia. Total, que resulta que vam néixer al mateix any, el mateix més i ella l’endemà de mi: o sigui que ens portem unes hores. Som de la mateixa edat, i ni quan anava a l’escola havia trobat cap persona tan propera en edat. Ella diu que som com bessones.
Tot això ho explico, perquè a mi aquests detalls em sorprenen una mica. Les coincidències que et porten les circumstàncies. Jo ja tenia una perruquera de molts anys, i sense tenir-ne cap queixa vaig canviar. Amb la Nati vam començar a parlar de la família, de la societat, de la feina, dels governants, de la crisi…com quasi a cada conversa d’avui dia. Li sobra temps i aprofita per llegir a la perruqueria. Em va deixar un llibre que havia acabat recentment: Los inmigrantes, d’en Howard Fast. La història d’una saga de famílies que van partir d’Europa fins als Estats Units de principis de segle. Es van establir a Califòrnia, van prosperar ràpidament, i quan havien aconseguit una gran fortuna als negocis va esclatar el crack del 1929. Molts es van arruïnar i van haver de començar de nou.
Es curiós veure com aquest llibre escrit al 1977, esdevé d’ una actualitat molt propera, i ens descriu l’endeutament, les grans inversions, les previsions inflades, i unes il·lusions basades en unes realitats totalment falses. Tal qual ens ha passat recentment. Tothom veia que no anàvem bé, però economistes, financers i responsables econòmics segurament que no havien llegit encara aquest llibre.
