El cap als núvols

Tot i ser de formació científico-tècnica, tinc uns coneixaments de bioquímica molt generals. Així que especialistes en la matèria, disculpeu-me perquè podria dir algun disbarat.

 
Aquests dies he hagut de reflexionar molt sobre el comportament del cos humà en casos extrems, com una malaltia. Però un cop superada aparentment, tot em porta a pensar que el funcionament de la vida i tots els seus matissos tenen una resposta bioquímica.

 
Un anàlisi de sang ens dona uns parametres numèrics acotats per la normalitat. Una infecció es pot detectar per un augment de leucòcits, per exemple, una anèmia per un nivell baix de glòbuls rojos, o per un baix hematòcrit. Una dolència de fetge per un nivell  anormal de trans-aminases, un risc cardiovascular per un colesterol alt, per una pressió alta, per una obessitat. Vull dir que un anàlisi és una eina molt útil per la detecció d’anormalitats. La meva ignorància es posa en evidència quan descobreixo una gamma de models en el recompte lecocitari. Què indiquen?

 
I de què depenen els valors clínics en els anàlisi. Podríem assegurar que de varis factors: alimentació, estil de vida, i herència genètica. L’anàlisi clínic és una bona eina pel metge per formular el seu diagnostic.

 
Però la meva reflexió va més enllà al pensar que tot comportament humà depen d’un estat bioquímic especial i determinat. La gent amb la pressió baixa actua diferent que la gent que té la tensió més alta del normal, per la meva experiència els agrada més discutir ( els puja la pressió i es senten millor)  Els anèmics tenen tendència al cansament prematur ( Per cert que determina bioquímicament la fatiga crònica?), la hiperglucèmia obliga a beure més aigua; anèmia i pressió baixa fa ser fredolic.

 
Capítol a part serien el paper de les hormones. En les dones, ho tenim molt clar, com ens canvia l’humor segons el dia del cicle. I els canvis hormonals després del part poden generar tristeses inesperades, o un instint maternal, que per mi no és instint: tot és bioquímica. Jo mateixa, després del naixement dels meus fills, podia sentir en plena nit i en un son profund, el més petit plor del meu fill recent nascut. Això és un canvi hormonal que provoca una alerta d’alguns sentits per a fer front a possibles perills.

 
Sentiments i emocions com la por son descàrregues bioquímiques a la sang que ens adverteixen d’una amenaça. L’enamorament provoca descàrregues de feniletilamina, que no es poden mantenir a la sang, segons estudis, més de divuit mesos consecutius. El dolor físic és una advertència de atac/defensa. La felicitat puntual és una descàrrega al cervell de determinada hormona ( la DHEA?) I si fossim experts en la matèria podriem anar identificant estats mentals, provocats per la biologia del nostre propi cos. La mandra, l’optimisme, la depressió, la violència, la vanitat, la timidesa, el sentit artístic, la força física, la somnolència crònica, la creativitat, tots els instints, les reaccions puntuals, son una resposta al complicat entramat de substàncies que el nostre cervell allibera. No sé els mecanismes exactes, però tenen una relació clara i directa. I les experiències viscudes queden gravades al cervell com a informació per a una futura reacció química.

 
Així si naixem amb una constitució genètica determinada, ja tenim l’esquema vital dissenyat, i les nostres actuacions seran una resposta bioquímica als estímuls exteriors. Una mancança de certes habilitats ens obligaran, per sobreviure, a desenvolupar-ne unes altres. Tot tindria una resposta de constitució bioquímica.

 
En una visita al CERN de Ginebra, un científic d’alt nivell en recerca nuclear ens va fer partícep d’un dubte que em va impressionar. L’univers és infinit, ja ho sabíem, però no sabem del cert si és macro-infinit en la seva grandesa ( sistemes, galaxies, nebuloses…), o si és micro-infinit en la seva petitesa ( partícules subatòmiques que cada cop es descobreixen més infímes…)

 
Tant en un cas com en l’altre, l’home és una part  de l’Univers, molt complicada. I sembla que la seva posició en la infinitesa el fa poc important. Jo penso que l’Univers és infinit, en lo grandiós i en lo microscópic. I l’home simplement se’n adona.

[@more@]

Tweet