El cap als núvols

Aquest post podria anar de cuina, però en realitat parla d’Art. Una de les Arts que les mestresses de casa podem exercitar diariament, i que podria ser més valorat pel públic de casa. En realitat totes les mares cuinem cada dia, però el mèrit se’l emporten els marits quan un diumenge decideixen fer una paella per la colla. Però no vull entrar en polèmiques, sinó només parlar d’Art…

Va caure a les meves mans la revista trimestral del Caprabo Sabor….I aquest diumenge he dedicat el matí a una activitat creativa: cuinar amb imaginació. Quan vaig a un restaurant procuro demanar un plat novedós que em doni pistes per variar els meus menús de casa, el copio i si puc el milloro al gust dels meus comensals. De les diferents cuines de mercat, la cuina tradicional, la nouvelle cuisine dels ’70, o la cuina dels sentits em quedo amb la darrera. Alimentar-se pot ser una experiència amb tots els sentits, i penso que és la tendència dels cuiners més agosarats. Admiro al Ferran Adrià per anar més enllà en la investigació culinària, fins a convertir-la en Objecte Artístic de culte. Però el meu preferit és l’Isma Prados: un cuiner mediàtic amb formació d’enginyeria, àgil, decidit, simpàtic i sorprenent.

Doncs el que deia, aquest diumenge he cuinat per a tota la setmana, per adelantar feina, però per avui… m’he decidit per la cuina dels sentits.

Sense voler celebrar res d’especial ( o sí ), he parat la taula de primavera: tovalles d’un color verd clar com els dels camps de blat de maig, els plats de flors rosades, les copes de vi blanc, i un camí de taula fet de pètals de roses d’olor de color vermell, una sintonia de fons suau ( El darrer i. del Lluís Llach), i un sol de migdia tamisat a través de les cortines a mitja llum.

El menú inspirat en experiències plaents: un primer plat de llaços de pasta de colors amb fruits del mar ( gambes, calamarcets i cloïses), basat en  la pel.licula “ Bajo el sol de la Toscana” , una amanida de set colors dels horts del Mediterrà  i per postres brotxetes de macedònia tropical caramelitzades amb mel aromatitzada ( de la revista Sabor…). Per picar i pels més menuts patates rosses amb canyella, i  degustació de velouté de verdures i de pastís de salmó. A l’hora del cafè, també infusions de menta natural amb té de roca i un polsim d’anís, i acompanyat d’un petit pastís fet amb muesli i xocolata negra de cobertura. Menjat amb moderació, una mica de cada cosa, sense abusar, un verdader festí pels sentits.

Tothom ha quedat content.Hem fet bona tertúlia. M’han felicitat pel dinar. Però jo penso que si bé hem de menjar per viure, també hem de viure, i no podem dedicar tot una marató de cap de setmana per un sol dinar. Però ja que hem de fer el dinar, fem-ho amb tot l’art possible.

Perquè digueu-me, quina és la activitat que no es pugui efectuar amb art? Si hi posem tots els sentits, dedicació , temps, imaginació i sentiments el resultat canvia tant que esdevé realment una Obra d’Art.

[@more@]

Tweet

Aquest post podria anar de cuina, però en realitat parla d’Art. Una de les Arts que les mestresses de casa podem exercitar diariament, i que podria ser més valorat pel públic de casa. En realitat totes les mares cuinem cada dia, però el mèrit se’l emporten els marits quan un diumenge decideixen fer una paella per la colla. Però no vull entrar en polèmiques, sinó només parlar d’Art…

Va caure a les meves mans la revista trimestral del Caprabo Sabor….I aquest diumenge he dedicat el matí a una activitat creativa: cuinar amb imaginació. Quan vaig a un restaurant procuro demanar un plat novedós que em doni pistes per variar els meus menús de casa, el copio i si puc el milloro al gust dels meus comensals. De les diferents cuines de mercat, la cuina tradicional, la nouvelle cuisine dels ’70, o la cuina dels sentits em quedo amb la darrera. Alimentar-se pot ser una experiència amb tots els sentits, i penso que és la tendència dels cuiners més agosarats. Admiro al Ferran Adrià per anar més enllà en la investigació culinària, fins a convertir-la en Objecte Artístic de culte. Però el meu preferit és l’Isma Prados: un cuiner mediàtic amb formació d’enginyeria, àgil, decidit, simpàtic i sorprenent.

Doncs el que deia, aquest diumenge he cuinat per a tota la setmana, per adelantar feina, però per avui… m’he decidit per la cuina dels sentits.

Sense voler celebrar res d’especial ( o sí ), he parat la taula de primavera: tovalles d’un color verd clar com els dels camps de blat de maig, els plats de flors rosades, les copes de vi blanc, i un camí de taula fet de pètals de roses d’olor de color vermell, una sintonia de fons suau ( El darrer i. del Lluís Llach), i un sol de migdia tamisat a través de les cortines a mitja llum.

El menú inspirat en experiències plaents: un primer plat de llaços de pasta de colors amb fruits del mar ( gambes, calamarcets i cloïses), basat en  la pel.licula “ Bajo el sol de la Toscana” , una amanida de set colors dels horts del Mediterrà  i per postres brotxetes de macedònia tropical caramelitzades amb mel aromatitzada ( de la revista Sabor…). Per picar i pels més menuts patates rosses amb canyella, i  degustació de velouté de verdures i de pastís de salmó. A l’hora del cafè, també infusions de menta natural amb té de roca i un polsim d’anís, i acompanyat d’un petit pastís fet amb muesli i xocolata negra de cobertura. Menjat amb moderació, una mica de cada cosa, sense abusar, un verdader festí pels sentits.

Tothom ha quedat content.Hem fet bona tertúlia. M’han felicitat pel dinar. Però jo penso que si bé hem de menjar per viure, també hem de viure, i no podem dedicar tot una marató de cap de setmana per un sol dinar. Però ja que hem de fer el dinar, fem-ho amb tot l’art possible.

Perquè digueu-me, quina és la activitat que no es pugui efectuar amb art? Si hi posem tots els sentits, dedicació , temps, imaginació i sentiments el resultat canvia tant que esdevé realment una Obra d’Art.

[@more@]

Tweet