Júlia
Vaig anar a visitar a la Júlia a la Residència d’avis on roman des de fa uns mesos. És una dona gran però molt vital, plena de salut, bon humor i dots de societat. Tot el que fa falta per una dona soltera que s’ha fet gran i que necessita atenció.
Em va fer de guia per la Residència.Em va ensenyar les sales de TV, el menjador, les cuines. Vam xerrar força estona sota els pins del jardí, principalment del present: dels seus nebots i del seu dia a dia en aquella casa. I un cop a la seva habitació, em va mostrar la revista bimensual de la residència, on sortia ella i una entrevista que li havíen fet. La Júlia és una dona sense problemes, simpàtica, ajudada i que no es queixa mai.Això la fa estimada i valorada allà on va.
Avui dia, en aquest tipus de Residència, si un hi va de bon grat és com estar en un hotel. Com una marquesa, li deia jo a la Júlia. Ella es fa molt amb les seves veïnes, amb les monitores, les assistentes.Li agrada tot el que li posen a taula, participa de totes les activitats d’animació, és a dir, fa bondat i disfruta.
El que més li agrada és que la vagin a veure.Les visites li porten notícies del exterior. Tot i que ella, pot sortir sempre que ho vulgui: a passejar, al mercat, o a dinar algun diumenge a casa de familiars.
Queda molt lluny el concepte d’asil pels avis abandonats, sense salut o sense família. Quan antigament eren regentats per monges de la caritat. Tot i que jo havia conegut la pulcritud i neteja d’aquells asils perquè hi vaig fer l’assistència social, els avis que hi eren teníen uns sentiments d’abandó i senilitat.
La llàstima de les residències és que són molt cares.Poques pensions arriben a cobrir les quotes, i malgrat això hi ha poques places. Hi ha una llista d’espera llarguíssima, que només s’escurça amb el decés d’altres residents.
La mateixa Júlia reconeix que no tothom té el mateix humor que ella. I que hi ha una ala de la Residència que és pels impossibilitats: els qui no es poden moure, i els qui no tenen el cap serè.Aquest lloc és en realitat depriment. Per cada home ingressat hi ha cinc dones.
La Júlia era veïna nostra quan jo era petita, i sovint quan la meva mare treballava ella em feia de cangur.Llavors d’aquesta feina voluntària se’n deia “ que m’aguantava”.
Aquestes vacances la tornaré a veure i farem un volt per on ella vulgui.
[@more@]
