El cap als núvols

Penso, Anna M. que ets la única persona que coneix la existència del meu bloc. El dia de tots sants vaig veure la teva mare al cementiri. I vaig pensar que et devia una visita. Aviat ho faré, t’ho prometo, per parlar del futur en una jornada de xerrada emocionant i apassionada.

 

Quan érem petites pensàvem que tindríem pares tota la vida, i que el futur era com una capsa plena de sorpreses, totes agradables, per a nosaltres. Que tot ho podíem, i que ho aconseguiríem, que el futur era nostre i l’èxit també. Recordes com vam viure la matinada del 20 de juliol del 1969? Jo em vaig llevar d’hora per mirar la televisió, i tu de vacances amb els teus pares a Ripoll. Des d’aquell dia, totes dues volíem ser astronautes, perquè en el futur les dones ho podríem tot. Vivíem un temps de llibertats i de emancipació per les dones, d’imaginació al poder i d’avanç tecnològic imparable.

 

Érem bones estudiants, però  també molt astutes: sabíem treure bones notes sense deixar-nos hi la pell. Érem una mica marginades, per culpa de la nostra imaginació. Algú ens titllava d’empollones, però el que sabíem fer era treure profit de les nostres qualitats, aprofitar el temps i aprofundir en el saber dels nostres interessos. Les companyes de classe ens respectaven perquè érem educades, intel.ligents i senzilles i causàvem simpatia per les nostres idees alegres i esbojarrades.Però mai vam pertànyer al cercle selecte de les escollides: les noies elegants i amb pedigrí d’aquella escola privada.

 

Recordo les nostres excursions dels dissabtes.El dissabte a la tarda era el dia de la llibertat i de la aventura. Una tarda podia durar eternament, a casa teva llegint, al sòtan on pensàvem quina en podíem imaginar, al carrer- llavors els carrers no representaven cap perill, o al torrent pujant i baixant camins d’aigua. Allà podíem viure a la nostra manera les expedicions i aventures dels llibres que llegíem. Recordes de quin torrent parlo? La nova autovia ha remogut terres, i el curs del riu ha canviat el paisatge. Res s’ha conservat verge com en aquells estius.

 

A tú et dec la afició a la lectura. Em vas introduir a les noveles de la Enid Blyton, quan jo encara no la coneixía. Confesso que em vaig llegir gran part de la seva obra més endavant. I de la felicitat d’aquestes obres juvenils, vaig començar a devorar tots els llibres que van caure a les meves mans. Penso que a tu t’ha passat el mateix, i un bon llibre pot ser més efectiu que la millor medecina per algunes dolències.

 

De la nostra afició a la lectura dèiem que volíem ser escriptores. Com aquell qui tria d’una llista el què vol ser. Bones escriptores com les nostres novel·listes de culte: dones alliberades, modernes i que trencaven esquemes. Malauradament en el batxillerat jo vaig triar ciències, i tú lletres. Era més fàcil ser escriptora amb una carrera de lletres, però llavors jo podia ser científica i descobrir qui sap què ( potser la antimatèria, que no sabíem ni què volía dir…)

El nostre món era de projectes possibles i futurs, i el nostre present només n’era la preparació.

Les nostres famílies sempre ens havíen mirat amb poca credibilitat. Ens aconsellaven que estudiéssim ( ja ho fèiem), i que fóssim unes dones de profit. Jo recordo que volía estudiar anglès, llegir filosofies, practicar esports, viatjar per Europa, i les nostres famílies volíen que sobretot aprenguéssim a cosir ( de blanc). Quina frustració als deu anys, anar al cosidor de noies, quan les ganes de jugar, ens feien les tardes d’agost insuportables.

 

Aquells anys van ser plens de grans experiències i de descobriments. El fet de cantar a la coral ens va obrir camins per Catalunya i per Europa, i ens va fer treballar noves amistats, sobretot amb aquells nois.

 

La nostra amistat va sofrir una llarga separació.Els camins van divergir amb els estudis, els canvis de domicili,i amb les nostres relacions posteriors.

 

Per a mi aquell temps era un temps d’esperances i de descobriments. I ara ja ho hauríem d’haver descobert tot oi? Hauríem de tenir un bagatge de coneixements i d’experiències immens. Ja res ens hauria de ser estrany, sinó conegut i previsible.

 

Jo penso que sense la teva amistat la meva vida hauria estat mancada de color i de il.lusió. Perquè tú pensaves que erem capaces de tot en el futur, només s’havia d’intentar, i res, ni el fet de ser dones, ni la manca de diners o de influències, ho podia impedir.

 

Potser ara és temps de continuar pensant en aquelles idees, perquè ara sí que ho tenim ja tot : una família, una feina, les idees clares i sobretot una experiència. I penso que conservem encara aquella inocència en què ens miravem la vida. O no?

[@more@]

Tweet