La feina d’una dona.
A dia d’avui comentar el tema de la ministra de Defensa de l’Estat Espanyol, ja és aigua passada. Ja s’ha parlat tot el que s’havia de parlar, i cadascú ha sentat posicions. Vull dir que les notícies i comentaris, sinó son del dia, ja no serveixen, són com el diari d’abans d’ahir. Tots anem al dia, cremant etapes ràpidament perquè si no ho fem ens arrisquem a estar fora de lloc. I aquesta notícia, ja sé que ha caducat, pero no puc estar-me’n de comentar-ho.
Es va parlar ja molt del nomenament d’una dona pel càrrec de ministra de Defensa.
Bé, i què? Jo he sentit veus, en teoría de gent tolerant, d’esquerres, socialista i en apariència no-masclista, que ho criticaven. No entenc el perquè.
Simplement perquè una dona no fa el servei militar? Avui dia ja ningú el fa, i bona sigui la llei que van aprovar al seu dia.
O pel fet de que està embarassada? La majoria de dones embarassades continuen amb la seva feina, sigui quina sigui.
Perquè l’estament militar ha estat masclista per tradició? L’ejèrcit precisament és el primer que ha de respectar la Constitució i la igualtat ( com a mínim).
Jo no sóc de les fans de la Carme Chacón, però he de reconèixer, que hores d’ara admiro el valor d’aquesta dona, per acceptar el repte, veient amb qui se les ha de veure. Un ministre és només un gestor de les funcions dels ministeris. Cada ministeri ja té els seus tècnics experts en les feines que ha de desenvolupar. El qui va devant escolta i pren decisions de gestió i econòmiques.
Se la jutjarà per la seva gestió, no pels seus coneixaments sobre l’armament pesat o lleuger. Veurem què fa de bó, però segur que no ho farà pitjor que els seus antecesors. Potser el fet de ser dona farà que les negociacions internacionals tinguin més ressò, sigui més escoltada, i canviï l’estil de la defensa. Només potser.
Avui homes i dones tenen el mateix estil d’educació formal, a les escoles i a les universitats. Hi ha igualtat de tracte, de matèries, d’exàmens i de temaris en les oposicions. Les feines gestores es realitzen per protocols, lleis i polítiques de partits que tots han de seguir, sigui home o dona, i que estan obligats a conèixer i complir. No hi veig la diferència doncs, en el desenvolupament de una tasca.
Altra cosa és veure com una política del PCS ( catalana) crida consignes nacionalistes espanyoles. Això demostra que els polítics acaten les directives dels partits, i no dels ciutadans que els han votat. Que aspiren a qualsevol dosi de poder que no pas defensar els seus propis ideals. Però això és comú a homes i dones polítics, pel que jo he vist. En tot cas la diferència la marca la persona, el tipus de caràcter, la seva decisió, i la fermesa en què aplica la llei i aquests protocols. Tot lo altre és parlar per parlar.
