La contemplació de la bellesa.
El cap de setmana passat la meva amiga de la infància, la Ana M. ( veieu a persones importants, com n’és d’important!), va fer una estada al poble. Van ser dos dies intensos, tot i el maldecoll que vaig agafar i que em va impedir estar al cent per cent.
L’ Anamaria va passar els dies al costat d’un riu, dormint en un molí fariner reconvertit en hotel rural, però amb tot l’entorn tal com havia estat els darrers cent anys ( o més…). Els camps de blat, els boscos, el curs del riu i les palanques per creuar, els horts fluvials, els camins de pols i els personatges rurals que per allà t’hi pots trobar…
Vam parlar poc però intensament. No pots resumir els darrers cuaranta anys en unes hores. I en prou feines pots parlar del teu present més inmediat amb només una xerrada que dura la comsumnició d’un té fred.
Vas passar calor des de primera hora del matí a la comarca, et vas poder refrescar en el saltant d’aigua, vas prendre el sol, vas escriure, penso que et vas relaxar una mica, vam posar-nos al dia de les novetats familiars i de la feina, i sobretot ens vam poder veure. Perquè de Barcelona al poble ens separen trenta anys de camí i de vivències, i no és fàcil coincidir.
A casa, la família em van dir que els de Barcelona us emociona veure els arbres que produeixen els fruits. Vas al.lucinar amb el cirerer carregat de cireres, però em sembla que també amb l’espígol florit, les herbes medicinals, el bosc, els camins, i penso que també el simple matoll del camí. Potser és perquè tenim poc temps per fixar-nos hi. Però també perquè aquests detalls ens recordaven aquella infància tan feliç que van precedir a la nostra adolescència conflictiva, fins retrobar-nos en plena maduresa de la vida.
Recordaré moltes coses del cap de setmana. Però la més important, i que em va impactar un cop a la estació del tren quan ens vam acomiadar, és una reflexió positiva. Vas dir que ara el més important era ser observadores de la bellesa que ens envolta. Com una mena de assignatura pendent, que mai ens van ensenyar. Vam aprendre tota la història de l’art del món, i tota la literatura més significativa de totes les èpoques. Però no ens van ensenyar mai a mirar la bellesa que ens envolta: l’art creatiu , l’art natural i l’art de les coses, de les relacions i les circumstàncies.
Una lliçò que em vaig apuntar al cap, perquè quan ens tornem a trobar ( no cal esperar trenta anys més), poguem desenvolupar la llista del que cal veure, i oblidar del què hem vist el què no ens ha agradat.
