Crisi de parella
Aquesta setmana ens vam trobar amb una amiga de tota la vida, la qual es tot un model per a mi mateixa. Començant a parlar de tot en general, tal com ho solem fer, vaig veure que necessitava comunicar-me amb urgència alguna cosa terrible. Les nostres converses havíen estat fins llavors, molt quotidianes, intrascendents, i jo pensava que la seva vida era del tot perfecte, i ella mateixa també. La conec molt bé, igual que al seu home, i per a mi son tots dos encantadors, equilibrats, educats i certament intel.ligents i potser feliços.
Doncs no, com us podeu imaginar després del pròleg. No son feliços, passen per una crisi en la seva relació, la qual fa trontollar tota la seva família. Ella em va explicar els seus motius, amb tot luxe de detalls i de situacions, i també em va dir el què en pensava el seu home, segons el seu punt de vista.
Jo la vaig escoltar una bona estona, perquè en prou feines em deixava badar paraula, amb tota la emoció continguda que em va deixar anar. Les crisis de parella són així: molta emoció continguda, que s’expandeix quan trobes algú que accedix a fer de receptor i escoltar.
Reconec que vaig pensar-hi durant un parell de dies, preocupada per la seva situació, com si alguna cosa m’afectés personalment. O com si de la meva reflexió en depengués la ressolució dels seus problemes. Em semblava un problema de primera necessitat: ressoldre la seva crisi, i tranquil.litzar la meva amiga.
Després de dues nits dormint malament, vaig arribar a la conclusió de que els seus problemes eren del tot banals. A qui se li podia acudir dir que la meva amiga cuidava poc la cuina? o que era poc detallista? o que dedicava poc temps a la parella i als fills? Això és el que li recriminava el marit. Jo en sóc testimoni de la cura que posa en les coses, del entusiasme envers els detalls, d’una taula ben parada amb àpats originals i ben cuinats, de la seva generositat en les invitacions als amics, sempre a la seva llar per no descuidar ni home ni fills. No entenia aquell cop baix, en el que jo pensava que només es podia parlar amb excel.lència de la meva amiga.
El mateix em va semblar de les acusacions d’ella envers el seu home. Que era poc exigent, que era massa tolerant etc. Una sèrie de raons que em van semblar més virtuts que no pas defectes.
En resum, vaig pensar que la discussió o simplement el distanciament eren causa d’un profund avorriment, fruit del temps, i de tants anys plegats. Una crisi de quotidianitat i de fer sempre el mateix, encara que tot fós el millor del millor. I que calia a vegades una crisi per fer un cop de puny a la taula per fer-se escoltar i reinvindicar un canvi, fós el que fós.
Així anava jo decidida a consolar la meva amiga, amb raons i conclusions de la meva profunda reflexió. Un cop la vaig trobar i ens vam saludar, el primer que em va dir és: ja hem fet les paus amb en Pau. I va passar a parlar-me d’un altre tema.
Perquè ens fiquem a la vida dels altres si tenim els nostres propis problemes a resoldre? Es sentirà la meva amiga culpable d’haver-me fet saber tot el què sé? No hi ha resposta, la vida continua…
