El cap als núvols

El primer que em ve al cap quan em pregunten si treballo, és contestar que a més de treballar faig feina. Companys de la meva professió treballen les mateixes hores que jo, fan la mateixa feina, i es consideren uns professionals. Quan arriben a casa, la seva dona els ha preparat l’abastiment, la logística i el manteniment de la llar i de la família.

Jo sovint vaig de bòlid a la feina, per acabar-la a temps, perquè després haig d’anar a comprar, a cuinar, a netejar i a governar la família. Es clar que tinc ajuda ( només faltaria amb només adults a casa), però sempre sóc jo la que vaig al davant.

Ja s’ha parlat prou de les funcions de la dona treballadora: que si ha de ser cuinera, compradora, dona de fer feines,  jardinera, decoradora, economista, contractista, ( i sobretot dona treballadora) i en la vessant de mare ha de ser moltes coses més: educadora, mestra, infermera, psicòloga, guàrdia-24-hores, relacions públiques,l ectora, informadora ( és a dir mare…), i en quan a parella no diguem, i en quan a persona una llista llarguíssima.

Penso que el mateix s’hauria de poder dir dels homes. Els nois moderns ja ho fan ( i alguns millor que algunes dones) Però de moment el que més destaca és aquella part de la societat que considera a les dones més aptes per les feines de la casa i la família. 

Quan parlo d’aquest tema amb alguna reunió d’amics, els nois sempre protesten: ei-diuen- que jo faig més coses que no pas dius eh!

Llavors presumeixen d’ajudar a parar taula, d’ajudar quan van al mercat, de fer la declaració de la renda, de baixar les escombraríes, d’anar a comprar l’aigua…

Però una ajuda sempre és puntual, primer és l’ofici ( son professors, informàtics, contables…), i després la feina ( de casa, s’enten). I si no s’arriba a tot arreu,-diuen- doncs no s’hi arriba i prou. El primer és complir amb l’ofici…

Jo mateixa, en acabar amb el meu ofici, no puc abandonar en la feina de casa, no podem deixar de dinar, o de beure aigua, o de baixar escombraríes. Has de treballar el doble, o gestionar la imaginació: que t’ho portin a casa, fer dinars ràpids, però nutritius, resoldre reparacions per telèfon, demanar ajuda a una amiga…

Els meus amics-nois em diuen que si no poguéssin, potser ells també faríen el mateix que jo. Però que la seva dona ja els hi resol. Llavors son elles que em miren, i amb la seva mirada entenc que aquesta és una polèmica repetida, que no cal donar-hi voltes ni fer més reivindicacions, que el món de les idees i de la realitat són distanciats. I que per discutir hi ha idees sempre per a defensar el teu punt de vista, sigui quin sigui. I que pels nois que tenen un bon ofici i el fan bé, els ocupa moltes hores, i no els vinguis amb reivindicacions domèstiques que ja teníen resoltes. I que aquesta és una batalla que la majoria de les dones de la nostra edat ja tenim perduda. 

Amb la mirada, els contesto que hem de fer servir alternatives que no siguin les reivindicacions orals; hem de fer servir la astúcia de dona per a sobreviure…

Tweet