Les mares perfectes.
Tinc a casa un bon grapat de llibres per aprendre a fer de mare. Llibres que parlen de l’embaràs, d’exercicis post-part, de la cura dels nadons, de llibres de fotografíes de nens petits, de la educació de l’adolescent, de les mares perfectes, de la parella perfecta, de psicología infantil, de com educar als fills, de…
Però potser no he passat els exàmens, i no he tret gaire bones notes. Perquè fer de mare perfecta, d’aquelles d’excel.lent, és molt difícil!
I davant els nous reptes, sempre em queda el dubte de si la resposta ha estat la correcta, la reacció ajustada a la realitat, i la decisió encertada.
No és que no tingui cultureta. Potser és que he llegit massa, i segons l’escola, t’aconsellen un tarannà diferent. Potser llegir massa et dona cultura suficient per a poder pensar per a tú mateixa, però també et fa dubtar més. He educat com m’han ensenyat a mi, i com em sembla que han fet malament en la meva pròpia educació, tal com m’hauria agradat que m’haguéssin educat.
Només em salva l’amor que tinc als meus fills, igual que fa tota mare, i que decideix en cada moment el millor en funció d’aquesta gran estimació. A partir d’aquest sentiment d’amor profund, irrenunciable, fidel i davant tota conseqüència penso que n’hi hauria d’haver prou.
Però si no ets una mare perfecta en decisions importants, et pots sentir molt i molt abatuda…
18 setembre 2008 @ 11:40
Només hi ha una manera de no cometre errors, i és no fent res. Crec que si s’ha sabut transmetre amor i valors els petits errors són anecdòtics. Em ve al cap la recomanació que feia en Pau Casals en el seu testament, al respecte:
«I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven. Tens la capacitat per a tot! Sí, ets una meravella. I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No. Heu d’estimar-vos uns als altres. Tu has de treballar -tots hem de treballar- per fer d’aquest món un lloc digne dels seus fills.»
26 setembre 2008 @ 11:04
No hi ha mares perfectes com tampoc no existeix l’amiga ideal, la cap ideal, la treballadora ideal.
Cadascú té la seva pròpia mare, amiga i treballadora, amb defectes i virtuds! Però a la mare – perfecta o imperfecta – sempre te l’estimes. Deu ser per alguna cosa, no?