Privar-se d’alguna cosa.
Quan era petita, a l’escola de monges deien que fer un sacrifici era enfortir l’ànima. No distinguien entre privacions o sacrificis, entre mortificar-se sense objectius, o privar-se d’alguna cosa per aconseguir un benefici o el teu bé o d’altres persones, o per fins socials. Almenys no ho vaig entendre així.
No té sentit privar-se d’alguna cosa, sinó és per una causa ben digne.
A mi sempre m’ha agradat el cafè, n’era i en sóc una adicta amb mesura. Però quan em van dir que les adiccions no es podíen calificar de saludables, vaig renunciar-hi voluntariament per un any. Durant tot l’any dia per dia no vaig pendre cafè, vaig resistir i vaig sobreviure. Cal a dir, que vaig aprofitar la circumstància del meu embaràs, i el sacrifici podia valer la pena. Després hi vaig tornar.
Moltes persones estan obligades a renunciar a alguna cosa, per motius concrets. A certs aliments, les que son al.lèrgiques, a la quantitat i a la varietat, les que estan a dieta, però no em refereixo a aquestes renuncies poc significatives.
Si reflexionem, tots tenim alguna renúncia a coll. Circumstàncies de la vida ens obliguen, no ens deixen triar, i tampoc em refereixo a aquestes obligacions.
Jo ara penso en aquelles persones que voluntàriament es priven d’alguna cosa per un bé comú, o per la seva realització personal, per aconseguir fites, per donar als fills una vida millor, i ho fan d’una manera altruista, voluntària i sobretot positiva.
Ara em ve al cap, sense que serveixi de precedent, la vida d’una monja que vaig conèixer quan vaig fer de voluntària en una festa. Era una velleta amabilísima, treballadora i amb una cara sempre contenta. A la seva edat sempre estava somrient, explicava histories de la seva vida amb una intenció sempre positiva. Vaig pensar que era una verdadera monja amb vocació: renunciava a la seva pròpia vida, per fer més agradable la vida d’aquells vellets de l’asil. La seva actitud davant la vida ha estat per a mi sempre un referent.
Ho dic perquè no era aquesta la percepció que jo tenia de les monges que m’havíen educat a l’escola. La majoria d’aquelles dones sempre feien mala cara, estaven a punt de rondinar, i transmetíen una sensació de rigidesa àspre,enfadada i de càstig. Alguna es salvava d’aquesta definició, però normalment les altres les deixaven al marge, sense càrrecs gaire importants: eren les amables cuineres, que ens mimaven, o les més velletes, que ens explicaven històries carinyosament.
Els temps que vénen seran durs econòmicament, diuen als telenotícies. Potser vénen temps de fer grans renúncies. O potser val més que comencem ja, pel nostre propi bé, a fer petites renúncies en la nostra vida de consums exagerats i de descontrol en les despeses de tota mena de béns de consum. Pel nostre propi bé i del bé comú.
