Brooklyn, Nova York
He vist a la revista del Círculo de Lectores la re-edició d’un llibre que em va captivar quan jo tenia quinze anys. És " Un árbol crece en Brooklyn", de la escriptora americana Betty Smith. Per a mi un clàssic, i el llibre que més cops m’he llegit a la meva vida.
A més de agradar-me, em sentia una mica identificada amb la protagonista, la Francie Nolan, una noia de catorze anys que vivia amb la seva família al barri novaiorqués de Brooklyn. A la història s’hi barregen la vida personal de la protagonista, de la seva família i l’entorn social del període anterior a la primera guerra mundial.
És una història amb una prosa fàcil per una adolescent de quinze anys. Em va encantar llegir-lo una i una altra vegada, vaig estar-hi enganxada durant molt de temps, i va deixar petxada a la meva vida. De tal manera que vaig fer meus els indrets d’aquell barri, i de vegades també les il.lusions d’aquella noia, la Francie.
El primer cop que vaig anar a Nova York, vaig visitar el barri a fons. Vaig descobrir que molts dels indrets descrits eren reals, i que en el fons aquella història era en bona part autobiogràfica de la Betty Smith.
L’estil de narrar és ben diferent el d’aquella època i el d’avui dia. Avui ens pot semblar una història massa sensible. Però per una nena de quinze anys, era un estil de literatura que després m’ha animat a continuar llegint. Llegir molt era el que feia la Francie, i les seves il.lusions eren creuar el pont de Williamsburg i anar a Nova York. Per sortir de la mediocritat es va esforçar a estudiar, treure bones notes, treballar i estudiar a la universitat als cursos d’estiu. El llibre s’acaba quan amb el seu propi esforç aconsegueix sortir del guetto del barri i xafar per fi la Nova York dels seus somnis.
Del llibre s’en va fer una pel.lícula " Lazos de sangre", de Elia Kazan, que va aconseguir al 1945 un òscar. Tot i que aquest film no reflexa la totalitat del llibre, i queda curta.
La meva anterior feina, per la que m’havia preparat durant molts anys d’estudi i d’investigació, es va acabar amb varis viatges a Nova York, per treballar en el projecte, i de pas seguir la petxada a la Francie , pels mateixos carrers de Brooklyn que havíen estat el referent de la meva joventut.
Però com en tot, cal anar teixint nous somnis, per poder-los assolir en el futur, quan els vells es facin realitat…
