Simplicitat
Quan els temps van ser difícils, ens vam refugiar en les amigues: sobretot aquella persona que sempre tenía la casa oberta a qualsevol hora per escoltar. Casa seva era casa nostra, casa de totes. Ella també passava moments difícils, i entre totes ens en vam sortir.
Acabavem de perdre la feina, i no ens sobraven els diners, però recordo que vam ser felices. Ens van salvar les paraules i la companyia. Totes a la terrassa d’aquella casa massa gran per tan poca gent, però per sort prou gran per a totes.
Es pot ser molt feliç amb el mínim i suficient per a viure. Ara que tothom parla de mals moments, d’atur i de dificultats, nosaltres ja ho vam viure i ho vam superar. Teníem temps, era estiu, vam fer moltes amigues i vam entendre una mica més el significat de l’amistat i de molts altres valors. Ens havíem conegut al gimnàs a l’època de les vaques grasses ( ei, ho dic per la butxaca, no per l’estat físic!). Vam aprendre a relaxar els muscles del cos, a menjar d’una manera sana, i sobretot a relacionar-nos amb la gent no-tòxica. Això ho vam aprendre de la Montse, la professora.
Quan una tempesta de problemes en va envaïr, ens vam tenir a prop per ajudar-nos. Jo estava a l’atur, la Montse s’havia separat, i tú amiga meva, teníes a la teva mare terminal a l’hospital .
Llavors, per uns motius o altres, ens vam fer costat i sort que en vam tenir. Penso que si no hagués estat per les dificultats, no n’hauríem aprés mai més. Tots els problemes es poden superar, només s’ha d’esperar: el temps és la resposta i la solució.
Teníem els nostres fills petits, les tres. A la terrassa de casa teva hi teníem cada tarda un debat filosófic. Davant d’un cafè sense sucre donavem voltes a mil dilemes. Fins que vam deixar el cafè i vam començar a caminar: cada tarda a un lloc diferent, a la vora del riu, a les fonts, als camins rurals, a les festes de les masíes…
Aquells temps, ara que recordem, van ser una descoberta de nosaltres mateixes. De compartir lectures, inquietuds i experiències. Amb una simplicitat extraordinàries vam descobrir què de bó tenia la vida, i que n’és d’especial una bona amistat.
Ara després de tants anys, recordem aquells estius a la terrassa de la masia. Les herbes massa crescudes, els nens al gronxador del jardí, els seus berenars de pa amb nocilla, els nostres tés aromàtics, però sobretot aquella complicitat que mai més hem tingut amb cap més amiga. " Som ja massa grans per dissimular", deies, fent esment que no calia amagar cap veritat ni cap sentiment inoportú. La nostra sinceritat, franquesa i discreció ens van fer molt fortes. I gràcies a aquesta constatació, la solució als problemes sempre era més fàcil. No cal tenir massa diners: només els justos. No cal tenir un home al costat per ser feliç, la vida mira endavant vers els nostres fills i no enrera vers els nostres pares…
Per això, Helena, casa teva va ser llavors l’inici de la nostra vida conscient. I ara, encara quan recordem aquells temps de dificultats, els enmarquem com els temps més feliços de la nostra vida. Per això, et mereixes un post dins l’apartat de persones importants.
