Retalls autobiogràfics.
Acabo de rebre una carta del Departament d’Ensenyament en què m’informen que al meu expedient hi manquen dades. La dada que els falta és el meu telèfon mòbil. Diuen que a partir d’ara faran servir aquest canal de comunicació. Jo el telèfon mòbil només el tenia per a urgències familiars i no el donava a ningú. Per tant no rebo propaganda, ni pago una tarifa elevada. No en soc adicta, encara que reconec el seu alt valor com a electrodomèstic.
El meu fill gran encara no ha acabat la seva primera carrera en Físiques, que ja s’ha matriculat en una altra. Si una ja li costava, digueu-me ara amb dues. I a més treballa a mitja jornada!
Hem acabat el mostrari que s’ha presentat a la passarela Cibeles. Tot molt maco, original, atrevit i super-caríssim. Espero que l’esforç personal i econòmic tingui un rendiment i un lloc en mig de tanta crisi. No vivim només del ego.
Jo em pregunto perquè els Jutjats no inverteixen en fer un programa automàtic de ressolució de conflictes. La Justícia en aquest pais és lenta ( i de vegades injusta per culta de la lentitud). Si jo fos ministra, donaria feina a un grup informàtic per processar dades i gestionar-les. Tal com es va fer a Hisenda, que son infalibles, i ho saben tot de tu només amb el DNI.
Una amiga meva m’adverteix del perill del Facebook, en el qual hi tinc el meu perfil penjat. Em diu que és perillós donar dades al ciberespai sense saber qui les pot utilitzar. Li responc per mail que molta gent sap moltes coses de mi: el meu banquer els diners que tinc, i d’on els trec. També la Seguretat Social sap les meves dades físiques i biomèdiques. El Caprabo sap què menjo i quan. Vodafone a qui truco ( i perquè?). Gas Natural, Endesa, etc sap si sóc o no a casa etc. I a mi em sembla que a tots tant se’ls en fot d’aquesta informació. Només em preocuparia si fes alguna cosa ilegal, per on em podrien enganxar!
Avui un client de la feina ha vingut a plorar per la crisi. No hi ha feina, ni perspectives, i moltes empreses hauran de tancar per diferents motius. Si no es ven, hi ha pèrdues, es comença a despatxar gent. Si continuen amb pèrdues, però vénen, el Banc no els renova la pòlissa de descomptes, i no poden pagar. Si no poden pagar no compren i així arrosseguen en el seu decliu altres empreses. Al final, després de tanta misèria ens hem posat a riure i hem dictaminat que el riure, encara que estigui fora de lloc, és legal i gratuït.
