La conversa amb el lector del gas.
Una de les converses interessants que he tingut darrerament va ser amb el lector del comptador de gas de la empresa. Un empleat de gasNatural que em va donar una conversa diferenciada. Em va dir que una de les empreses que més gas consumeix és la presó de la província. Jo que em pensava que era la Fundició, vaig escoltar bocabadada. A la presó, la gent ingressada no té res més a fer durant el dia, i aprofiten per estar a la dutxa.
Jo havia vist per televisió la inaguració d’aquesta presó moderna, amb biblioteca i pisina, i havía pensat- i dit- que quins impresos s’havíen d’omplir per anar-hi. No vull parlar amb lleugeresa d’un tema seriós com és la justícia i el càstig, però, sí que puc dir que la presó em va agradar. Era nova, moderna, ben montada, comfortable i sembla ser segura.
La privació de llibertat ha de ser una gran pèrdua, quan que la gent li tem a la presó. Però veig personatges d’importància, estafadors d’alt nivell, que els jutjen i condemnen a presó i els aparten dels altres reclusos. Potser la pena de la reclusió és l’ambient i no el lloc. I que per anar a presó hi ha categories, com en els hotels.
Potser aquest càstig de soledat no és ni una teràpia pel culpable, ni una venjança per la víctima ni una redempció pel col.lectiu, ni tampoc un aturador pel possible delinquent. Una detenció en una presó, penso, és abandonar un conflicte sense solució, deixar un tema inacabat, no assumir responsabilitats, ni redempcions ni teràpies. És simplement un fracàs de la societat abandonat a la seva sort.
No hi ha alternatives a les presons. Potser invertir en prevenció, en educació, cultura i família. I si tot això falla, una presó no pot ser un càstig, sinó simplement una nova oportunitat per la integració. Sinó, estarem fabricant, com a societat, gent i més gent sense esperança. I quan es perd l’esperança ja no queda gran cosa més…
