Pors i reptes
La perruqueria és el lloc més adequat per a posar-se al dia de temes que menys ens hauríen d’interessar. Totes les perruqueries estan subscrites a l’Hola i al Lectures, com a revistes de capçalera. També en tenen de pentinats, perquè mentre t’esperes t’ho rumiïs bé, algunes de moda d’aquestes que hi ha més pàgines de publicitat que no pas articles. Però així et pots anar posant al dia del que dic, persones que no ens van ni ens venen.
Però, de vegades fan reportatges sobre dones singulars, que han fet alguna cosa que sí que ens hauría d’interessar. Avui he conegut a la Chus Lago: la primera dona que ha atravessat a peu L’Antàrtida. I jo em pregunto: què hi va anar a fer? Doncs he hagut de llegir l’interviu que li fan. Aquesta dona és la regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Vigo, i està casada. Ho dic per dos raons: té una feina i té família, a més de ser una excel.lent esportista. El dia 9 de gener va arribar al Pol Sud: tota sola després d’haver caminat amb 100 Kg de pes 1130 Kms pel gel.
A mi em surprenen aquesta mena de gestes, que només posen a prova la resistència humana física i intel.lectual. I a més que una dona en sigui protagonista: així queda desmitificat el principi de la resistència masculina i el seu desig de fer gestes espectaculars. Les declaracions a la premsa de la Chus demostren que aquestes heroicitats son una posta a prova dels reptes personals. I no solament ho diu aquesta esportista d’èlit, sino persones que jo conec que han fet el camino de Santiago. Aquesta caminada llarguísima i dura, sol acabar-se en solitari encara que hagis començat en grup i aquest arribi amb tu. El que els peregrins del camino confessen és que aquest viatge personal els ha canviat la vida. Ho vaig llegir que ho assegurava també la cantant Nina, en una contraportada d’un diari. Ella deia que a la tornada, es va adonar de les poques coses que necessitava per viure, a diferència de les que tenim i desitgem.
Arribar al Pol Sud, com la Chus, o a Santiago com la Nina, o a qualsevol muntanya com les meves amigues caminadores et fan adonar del què és important i el què no, i que si ets capaç de fer una travessa així ets capaç d’assolir qualsevol objectiu que et proposis a la vida: Si vols una cosa, fes-ho! Aquesta cosa és allà esperan-te. Has de ser capaç de fer la feina per a tu mateixa, ningú ho farà per a tu, no parlis de sort o d’oportunitat: parla només de voluntat i de concentració. La Chus diu que les coses seràn com tú voldràs que siguin, no t’amaguis en les dificultats i fes-ho!
Arribar al Pol Sud de cadascú només exigeix pensar-hi un moment, i proposar-s’ho. Després, cada dia planejar quina és la manera exacta de fer-ho.
1 abril 2009 @ 15:05
Hola Angelina,
Jo crec que la vida està plena de reptes i pors. Ara mateix, jo estic en un moment de canvi i de nous reptes. I viure amb por i patiment és un no viure, perquè no fas el que realment voldries fer. I a més a més, amb les teves pors pots frenar a altra gent que sí faria coses. Això, li passa a la meva mare, és el patiment en estat pur.
El meu repte setmanal, és anar amb cotxe a Valls, i fer el canal d’urgell en bici, 45 km. És un repte senzill, per a tu o per altra gent, però jo sóc molt novata en el món de l’automòbil, i encara no domino el cotxe. A Valls, hi haurà més gent, però el primer tram l’hauré de fer sola. I si m’escolto a la meva mare, no l’hauria de fer, perquè sóc novata en tot, i ella patirà. I jo crec que ho he de fer.
Sara