El dolç encant de la mediocritat.
Aquestes darreres setmanes, he estat moltes hores al cotxe. Amunt i avall per la C-25 donen per a escoltar notícies i pensar molt. I també per a assaborir el paissatge, que tal com m’aconsella la Annetta, ja tenim edat de ser observadores de la bellesa que ens envolta. Al matí, és bell de deixar-se portar per la fresca, envoltada per la boira de la Plana de Vic; i a mitja tarda, de nou cap a casa, veure els daurats camps segats i al fons Montserrat.
M’he impressionat al escoltar les notícies de la desaparició de varies persones d’abast internacional. És curiós: la que menys em va sobtar va ser la d’en Vicens Ferrer, home que jo admirava per la seva sabiduria i tendresa. I no em va sobtar perquè l’home ja havia passat el relleu de la seva obra, era conscient de la seva edat, i la serenitat en el seu esprit no li feia tèmer a la mort. Considerava que vida i mort eren el mateix: la persona i el seu record resten units per sempre.
L’altra vida que s’ha acabat ha estat la del rei del pop: un personatge surprenent i contradictori, un artista mundial que malgrat la tristesa de la seva vida passarà a la història com un verdader mite. I tampoc podem oblidar l’àngel ros de Charlie, una autèntica bellesa, per la qual la malaltia i la mort no han tingut tampoc compassió.
Doncs, tal com us deia, pensava en els meus viatges que tots portem vides paral.leles. Alguns amb més sort que d’altres, amb més o menys riqueses, amb molt o pocs daltabaixos. Però és inevitable el nostre final, abans o després, i sigui quina sigui la nostra vida. La nostra biografia pot estar plena de èxits i de fracasos, de diners i de misèria, de creativitats i de penes, de circumstàncies i de tot el contrari. Encara que tots aspirem a la felicitat, de vegades ens veiem abocats a les profunditats.
De les persones més sàvies que he conegut mai, he aprés que el millor a què es pot aspirar és a l’equilibri en tota acció que s’emprengui a la vida: l’èxit més gran és una existència equilibrada, que no vol pas dir passar de tot o ser mesquina. He tingut professors que m’han ajudat a triomfar en el meu treball ( no un triomf públic, sinó simplement arribar a fer una feina ben feta); familiars que m’han donat sempre bons consells ( per a no fracassar estrepitosament en les meves accions); compto amb bones amigues que m’han sabut fer costat en els moments difícils ( per a no sofrir innecessàriament); veïns amb els quals hem defensat l’ordre i la harmonia al barri; companys de feina amb els quals ens hem muntat les coses més fàcils…
Tal com discutíem a la colla en la darrera verbena: no existeix cap empresari que no vulgui fer rendir els seus diners; ni tampoc cap treballador que no vulgui guanyar-se la vida amb el seu treball. Ens necessitem mútuament: empresaris i treballadors; però també altres factors ens motiven: la llei, la justícia i la bona fe. Tots caminem en la mateixa direcció en el nostre camí paral.lel. Ens necessitem per a fer-nos el trajecte més fàcil. I no cal fer veure que som ni els millors, ni els més rics, ni els més saludables, ni els més famosos, ni els més solidaris, ni els més guapos… som aquí, ara, i tenim un futur. La nostra mediocritat és el nostre millor equilibri: ni massa amunt ni massa avall: simplement equilibrats.
