Societat de formigues.
Aprofitant el final de la calor de l’estiu he passat aquest migdia al jardí llegint. Asseguda a la gespa, amb el llibre a la mà, he començat a notar un pessigolleig pels peus, les cames i els braços. Sense presses i sense angoixes he vist que per la meva pell es passejaven mitja dotzena de formigues. Algunes rosses, altres morenes, i s’hi desplaçaven com si tinguéssin pressa, com si el camí al seu destí fos aquell precisament: la meva pell.
He caigut que l’home ( o la dona en aquest cas), no és el depredador natural de la formiga, per tant, amb una bufada les he convidat a baixar de les meves cuixes. No s’han donat per avisades, i de nou hi han tornat a pujar, sí, les mateixes, que ja les tenía conegudes. Anaven d’un cantó a l’altre, com embogides, despistades i perdudes. Llavors, les he agafat amb un full de paper i les he deixades a terra, perquè trobéssin el niu perdut. Aquest estava entre dues rajoles del jardí, i es descobria perquè al costat hi havia un muntet de sorra, apilat per la comunitat de formigues.
He pensat ( què, doncs no tenia res més important que pensar…), que la societat de les formigues és una comunitat ben organitzada. No pot ser que tot sigui instint: han de tenir alguna mena de comunicació que desconeixem. Suposo que els zoolegs ja han mesurat llongituds d’ona i tot això. Ho sabríem si es comuniquenssin per mètodes orals.
Els dies en que està a punt de ploure, pels camins rurals especialment a prop dels camps de cereals, hi ha un munt de files de formigues. Porten el gra des del camp fins el niu, i tornen de nou de buit cap el camp. De tant en tant hi ha unes formigues que s’aparten del camí, com si es perdessin, però la gran majoria segueixen el camí. Quan les formigues surten, efectivament plourà ben aviat. Per això, penso, s’afanyen instintivament a acumular el menjar. Si busqués algun programa d’aquells del National Geographic, segurament trobaria un sobre la vida de les formigues, en comunitats amb un vidre excavat al terra, per a poder espiar-les sense ser vistos, i potser sabria alguna cosa més. Però en aquest post només explico la meva curiositat i les preguntes que em faig, no pas les respostes.
Haurem d’admetre que les formigues es comuniquen d’una manera o altre, que no és intel.ligible encara al cervell humà. Igual que altres espècies, de les quals en sabem el seu modus vivendi, però no pas altres detalls més profunds.
Podriem dir per observació natural que les formigues no ens tenen por: passegen pel nostre cos com si fos un paissatge, no es torben amb la nostra mirada incisiva, però tampoc volen jugar amb nosaltres. No mengen de la nostra mà ( mai he vist com menjaven, simplement transporten menjar), no ens miren, no s’escapen, més aviat ens ignoren. Només si les trobem en grup numerós a la cuina les considerem una plaga. Al jardí, simplement son un pessigolleig a l’hora de la migdiada.
Però, tenen tant dret a la vida com tot ésser viu. Alguna funció determinada tenen dins la escala tròfica.
Només em pregunto que com és que no hi hagi dibuixos animats que recrein la vida d’aquesta societat tan ben organitzada. Potser hi hauria moltes històries per explicar, i ben simpàtiques! ( No em desanimo, segur que japonesos i americans ja en tenen fetes d’aquestes històries…)
