El sentit de la vida.
Aquest és un títol de pel.lícula dels Monthy Pyton, que de una manera còmica ens fa entendre que el sentit de la vida depen de les creences de cadascú. De fet la vida no té cap sentit, si no és que el busquem nosaltres, i li adjudiquem aquell valor.
De tant baixar de Vic, ja no se què pensar. Vull dir que tinc temps per a pensar de tot: des del més quotidià fins al més trascendental. Pujant no penso res, simplement em concentro en la conducció i intento no adormir-me, perquè si penso alguna cosa més profunda em deprimiria. Però en tornar de la feina, les coses es veuen d’un altre manera, condueixes cap a la llibertat, cap a casa, cap al sol ponent, el final del dia, la feina feta i ben feta, el temps lliure, la família i la gent que de debó estimes…
La paraula catalana plegar de la feina no té traducció al castellà, és curiós, no té el mateix significat salir del trabajo que no pas plegar.Plegar vol dir deixar estar la feina, les cabòries i aparcar les ordres del superior fins demà. Sortir és només un acte físic, plegar és a més mental. Doncs això: anant a Vic penso en la feina; tornant penso en la meva vida.
I com que he resumit a pensar que la vida no té cap sentit, que l’hem d’omplir amb il.lusions, projectes, creences, responsabilitats, i treball, doncs en això m’ocupo: pensar en què la puc omplir d’ara endavant.
Sembla una reflexió molt simplista i molt infantil: penseu el que vulgueu ( potser teníu raó, segur que teníu raó…), però no hi ha res més natural que viure, alhora més difícil que viure tal com cal; i que els nens més feliços no es plantegen mai perquè ho són: simplement viuen, aprenen, tenen projectes, i no es trenquen tan el cap com els adults. Així que potser val més viure els bons moments, buscar-ne de nous i no trencar-se el cap amb impossibles. O sí: qualsevol repte pot ser possible… si t’apliques a intentar-ho, si busques el teu destí, la teva felicitat i la dels qui t’envolten…
Bé, ja he arribat a casa. Parem de pensar i anem a viure el moment…
