Canvi de marxes.
Diuen que perquè algú parli bé d’una persona,
s’ha de morir i tot son elogis. Però jo afegiria que també pot canviar
d’Empresa, i aleshores la despedida és inoblidable.
Vaig
deixar d’anar a la Plana, perquè vaig trobar una feina a la vora de
casa. Un altre sector, altres persones i altres responsabilitats.
Tothom ho va entendre, se’n va fer càrrec i ho va acceptar com la cosa
més natural del món. En aquell moment, des del comunicat de la voluntat
de plegar, tot va ser com un compte enrera. I per la meva part deixar
la feina ben lligada per la meva successora. Vaig entrar com una
professional en un camp concret de la química, amb idees per aportar, i
aleshores com una aprenenta en la dinàmica de la empresa. Vaig aprendre
ràpid, primer per la meva experiència d’anys, però sobretot per la
voluntat i paciència de la noia que em va ensenyar. La gent d’una certa
edat com la meva ens costa més d’assimilar les novetats i els canvis.
Per
a dir tota la veritat, sempre vaig considerar aquest desplaçament com a
cosa temporal: no podia durar, i no sabia el què duraria i perquè
s’acabaria. Però era antinatural els centenars de quilòmetres a
desplaçar al cap de la setmana, sense cap motiu lògic. Per tant, jo era
una provisional, amb el temps comptat, una convidada en un lloc en el
qual de seguida vaig caure bé ( per sort i també per mèrits). Com que
la situació era temporal, vaig pensar, calia donar molt i demanar poc:
treballar el màxim, amb bon humor i bona predisposició, ensenyar el
màxim de la meva experiència vàlida, tractant a tothom tal com
m’agradaria que em tractéssin a mi, i no mirar el rellotge per tal que
la feina diària quedés sempre finalitzada. Com que també m’havia de
quedar a dinar, vaig aprofondir en la nostra visió personal i familiar
de la vida.
La sort o el destí em van
premiar amb una feina més a prop. Ho vaig comunicar, i des d’aquell
moment ja em trobaven a faltar ( però jo també a ells). Perquè res
quedés incomplert, em vaig quedar fins a final d’any per a passar els
entretinguts inventaris, i una memòria-guia de la feina que deixava
incomplerta.
El darrer dia em vaig sentir
com si hagués passat un Erasmus a l’estranger,hagués acabat el màster i
retornés al meu país. Tot van ser petons i abraçades, fotos de record i
un sopar al que van assistir una representació de tota la Empresa,
sense excepcions. Em vaig sentir afalagada, de tal manera que les
llàgrimes van ser les que ens van acomiadar en el darrer moment. Com en
les vacances, ens vam intercanviar telèfons i e-mails, i el projecte de
retrobar-nos a la primavera, lluny de les boires de la Plana.
Ja
han passat unes setmanes d’aquella nit. Ja sóc a la nova feina, i les
persones han canviat. El tarannà de la nova Empresa no és el mateix, i
tothom passa de puntetes sense fer soroll. No es parla, no es saluda,
no hi ha cafeterera, no hi ha cap mena de complicitat. Penso que
l’ambient ha canviat, que hi he sortit perdent. Però no puc mirar
enrera, sóc aqui a casa perquè jo ho he triat.
La
única idea positiva que em ve al cap, és que hi ha molta feina per
endavant a fer aqui. Aquesta no hauria de ser una feina provisional,
sinó el contrari, prou llarga per agafar noves experiències. Molta gent
ha passat pel meu lloc de treball, i tots han abandonat. Per aquest
motiu em van triar a mi: una persona amb recorregut de feines a llarg
plaç. Una persona resistent a l’estrés, anti-combustible, insistent i
amb actitut positiva. Res més, perquè el sector tan diferent em fa
lenta en l’aprenentatge.
La lliçò de la
Plana ( considerar el temps provisional, i les persones com a persones
amb sentiments, i l’actitud a aprendre el què faci falta, per adaptarse
ràpid), m’ha de servir per a sobreviure en un ambient enboirat. Dic
emboirat, perquè he descobert que si somrius un moment, la gent
t’imita, si escoltes la gent parla, si preguntes la gent respon, i si
dius bon dia sembla que provoquis un bon dia.
Penso que he aprés molt, però donat que l’univers del coneixement és tan immens, només ha estat fins ara un exercici d’entrenament.
