Mesures extraordinàries
He visitat la borsa de
treball de la facultat on vaig estudiar. Algun dels professors
actuals eren antics alumnes de la meva promoció, i m’han fet passar
a la sala de professors, per canviar impressions (
Universitat-Empresa? o Universitat- Desocupació?).
A la sala comuna, m’ha
cridat la atenció una cartolina penjada a la paret amb una llista de
mesures extraordinàries anti-crisi. Sembla que havia estat idea del
personal més jove: gent amb hipoteques a càrrec, que han vist com
de cop el sou baixava un 5%, i l’IVA pujava dos punts més. Doncs
això: mesures per estalviar clàssiques: com portar-se el dinar de
casa, prendre cafè a la màquina per comptes de a la cafeteria,
comprar només per rebaixes etc.
M’han convidat a posar-hi
la meva aportació a la llista. Per seguir amb el mateix rotllo, he
afegit allò de aconseguir llibres només a la biblioteca, sortir
menys a sopar a restaurant, ser menys consumista i més sociable
etc…
Però clar, el meu
problema no és d’un 5%, sinó dramàticament molt més greu. He
quedat pensant, i els he dit que el meu és un problema no de “què
puc disminuir”, sinó simplement “què puc consumir
amb el subsidi”. El meu era un problema de enginyeria
econòmica, i que m’apuntaria a qualsevol curs on s’impartissin
crèdits de com fer-s’ho amb mil euros per tot una família. Han
quedat parats i s’han sentit una mica culpables. Han assumit que hi
ha problemes pitjors que el seu descompte de sou, però que també,
els qui són més culpables de la situació no solament no els
rebaixen res, sinó que encara es reparteixen primes.
Com que riure és gratis
( encara), hem fet un parell d’acudits, han assenyalat que la gent
preparada té més recursos a trobar feina, que segur que tinc sort,
i que l’important és tenir salut que és com normalment s’acaben
aquestes converses.
Un cop de tornada cap a
casa, penso que cal tenir imaginació, perquè les coses cada dia van
a pitjor, i asseguren que encara hi poden anar més ( a pitjor) que
sempre es pot enredar més l’assumpte. I que de gent preparada n’hi
ha una pila, més joves i més preparats, més llestos i més
decidits a canviar d’esquemes, i també amb més salut…
La paraula clau és
imaginació. Ja m’agradaria poder beure de les fonts de la
imaginació, i també menjar d’aquestes fonts, i poder-ne viure.
Perquè he descobert que feina en aquest país n’hi ha prou i molta.
El que no hi ha són diners. I on són aquests diners que abans ens
semblava que sí que teníem? Doncs no han existit mai: eren diners
virtuals, pura especulació, la gent gastava sobre futurs, i els
bancs feien les previsions sobre possibilitats. Fins que no toquem
fons, i no ens adonem de la situació real, no començarem a actuar
com a societat equilibrada econòmicament. I potser en aquest nou
disseny de societat haurem de deixar de banda una mica més als
bancs: endeutar-nos menys, estalviar i consumir al comptat.
Només és la meva
opinió. Sembla tan fàcil que no pot ser veritat: a algú més se li
hauria acudit abans…
