El cap als núvols

Tot passejant per la
ciutat, m’adono que s’ha posat de moda repartir seients arreu. Les
obres de nous carrers, passeigs, bulevards, zones enjardinades etc
construïdes pel Ajuntament incorporen prou mobiliari útil pel
vianant que vol reposar: bancs, papereres, jardineres amb plantes…

Ara que passejo,
descobreixo que aquestes zones estan infrautilitzades. La gent no
queda a la placeta a xerrar, sinó que ja es cita a la terrassa del
bar. La canalla ja no juga als parcs: es queden a casa a jugar a
l’ordinador. La gent gran no fa tertúlies al carrer: van al Centre
Cívic a ballar. I això passa a totes les hores.

Quan els meus fills eren
petits, jo sí que feia inventari de llocs i els preparava tours a
tots els indrets per jugar de la ciutat: parcs amb jocs infantils,
jardinets amb sorra, placetes per a patinar, zones amples per anar
amb bicicleta, zones boscoses per a construir cabanes, berenadors on
anar-hi amb la cantimplora i carmanyola…

En algunes parts del
mobiliari, com en els bancs de fusta, alguns brètols de seguida els
malmeten. Recentment, s’instal·len blocs de granit a manera de
seient; aviat els veiem amb pintades. Aquestes destrosses es deuen
fer de nit, perquè de dia en teoria hi ha guardes. De tota manera de
dia estan infrautilitzats. En comparació a les cadires de
cafeteries, orxateries i bars que solen estar sobre-ocupats. La gent
queda per a prendre alguna cosa, mai per seure de franc. No tenim la
cultura encara de quedar sense consumir, encara que no ens vingui de
gust beure. Quedem per esmorzar, per fer el cafè, per dinar o per
fer un sopar, però poques vegades per seure i conversar que són
gratis.

La raó de tot plegat és
que potser pretenem fer dues coses alhora: sopar i trobar-se;
esmorzar i quedar; fer el cafè i tertúlia.

De vegades quedo per
esmorzar. Em llevo, i com que no sóc capaç d’aguantar sense el
cafè, me’l faig a casa i torno a esmorzar amb qui he quedat. És com
aquell que deia: Si és ric que esmorzi dues vegades (
com la inutilitat de tenir més diners dels que calen per viure).

Potser el que compta és
tenir zones verdes, per donar aire als carrers de la ciutat; i els
bancs són com un atrezzo més. Suposo que aquesta és la
resposta, no cal buscar-hi utilitat a tot, perquè he vist que al
cementiri també n’hi ha de bancs i no crec que fos políticament
correcte de quedar  al cementiri a fer la xerradeta…

Tweet