El cap als núvols

Ja hem encetat el
setembre: el mes dels començaments. Encara que l’any comenci al
gener, és al setembre quan inaugurem els nous projectes d’estudis,
de retornar a la feina després de vacances, i a preparar-nos per la
tardor i els seus canvis.

Després de dos mesos a
l’atur, de viure les vacances, les novetats de cada dia,
d’experimentar a la cuina, de les llargues vetllades amb els amics,
de les tardes al jardí, de la piscina descoberta… he redescobert
la bellesa de la vida perfecta. Tenia molta feina acumulada d’anys, i
mica en mica la he anat posant al dia. Parlar amb els veïns,
treballar al jardí, temes de metges i d’administracions públiques,
tot això ja ho tinc fet. He experimentat en allò que m’agrada, he
assolit els meus petits reptes, il·lusions, excursions, petits
viatges, xerrades a tots els llocs a la fresca, i ara arriba
inevitablement el setembre: la vida real.

Assaborir la perfecció
té el seu preu: la intranquil·litat de que no pot durar. La vida
slow, sense estrès, amable i servicial, d’estar al servei de la
novetat i la creativitat, ha de tenir un límit real.

Em pregunto què em
passarà pel cap si en dos anys no trobo la feina adequada (o no en
trobo cap). Visc en un país de somni, on el papà Estat i la Mare
Seguretat Social ens amparen, és una verdadera rifa haver nascut en
aquest país. Però em pregunto qui ampara al papà Estat i a la Mare
Seguretat S.; si és que no hi ha avis al darrera com ens passa a les
famílies orgàniques. Suposo que qui injecta impostos al sistema,
que som els ciutadans amb el nostre treball ( i les Empreses i
emprenedors que s’arrisquen)

Tot plegat em sembla una
mica preocupant, perquè si ets emprenedor i vols muntar una Empresa
legal, l’Estat et fa la vida impossible. És millor buscar feina en
una Empresa, que si va bé sempre podràs demanar millors condicions,
i si no va bé sempre podràs criticar al cafè de lo difícil de la
situació…

He parlat aquest estiu
amb gent certament intel·ligent Els més grans es regeixen amb uns
valors clàssics: el treball, arriscar-se, muntar-se per un mateix,
la educació, la ètica, la feina ben feta, els valors universals en
els que ells van creure i els va anar bé. Els més joves tenen una
sensació constant de moviment: res és estable, tot canvia i ens hem
d’adaptar. No pateixen per un acomiadament, no exigeixen de la
societat, estudien, es formen i els seus valors son altres com estar
al dia en tot aparell tecnològic, i sobretot ser hàbils i
espavilats. Jo em sento més còmoda amb la gent gran, tot i que
hauria de mirar amb els ulls de futur que son la gent jove ( que
nosaltres mateixos hem educat!)

Estic llegint un llibre
singular del premi Nobel J.M. Coetzee, Diario de un mal año.
És un llibre escrit a tres nivells en cada pàgina. La interacció
d’un escriptor famós, amb la seva secretària. En cada pàgina hi ha
tres plans: 1.-El pla real. La lletra impresa de les idees del
escriptor. 2.- El pla intel·lectual. El que l’escriptor i secretària
pensen un de l’altre. 3.- El pla emocional. El que cadascú sent en
relació a la seva feina. En realitat un garbuix, perquè res és el
que sembla, i la tendència de la ment i el sentiment és oblicu i
tergiversable. El pla emocional ens fa persones sensibles, però ens
allunya de l’equilibri perfecte.

No sé que pensaré quan
porti dos anys a l’atur, després d’haver treballat sense treva tants
anys. Potser m’hi acostumi, i passi a formar part de les dones de la
meva edat que tenen un esquema diari inalterable: caminar al matí,
fer el cafè amb les amigues, anar al centre cívic a fer un curset,
estudiar on-line un curs que no servirà per a res, engreixar quilos,
anar a la piscina a perdre’ls, estar al dia de totes les notícies
del veïnat, disponible per a tot encàrrec familiar, i sentir sempre
les mateixes converses fins a avorrir-les.

L’estat actual és
indeterminat i també inestable. I els ciutadans no contribuïm a la
estabilitat, més aviat cada col·lectiu defensa interessos propis i
ningú es desprèn voluntàriament de privilegis històrics ni
d’avantatges.

Sort que hem nascut en un
país de somni. I que res ens alteri aquest estatus…

Tweet