Taulell d’escacs.
Quan els meus fills eren
més jovenets, organitzàvem partides nocturnes d’escacs. Potser no
hi ha joc més universal amb unes normes tan prefixades com en els
escacs. En el joc del parxís, s’ha de quedar abans de començar
quines son les normes de la casa, en els escacs això no passa: les
regles son universals i prou conegudes. És un joc interessant i tan
instructiu que es proposa per a no perdre la memòria ni la
estratègia.
Les figures d’aquest joc,
com tothom sap son una representació d’un castell medieval: el rei i
la reina, les torres, cavalls, alfils i els peons. Però, anant més
endavant poden representar un cert ordre social i econòmic actual.
En el joc, ningú es preocupa de perdre un peó: per això estan, per
anar desapareixent del taulell; però ai làs la figura
principal és el rei: sense rei el joc és perdut. Les altres
figures, son comparses per obtenir la victòria del rei, amb més o
menys poder i facilitats de moviment. La reina, per exemple té
lliure moviment pel taulell, mentre que el peó només endavant i a petits passos.
Aquesta setmana
d’eleccions em faig la pregunta: quants peons hauran d’anar a votar
perquè un rei determinat munti el taulell? A l’hora de la veritat,
aquests votants s’hauran de sacrificar per a un objectiu polític
prefixat.
He voltat darrerament per
fàbriques i tallers plens de treballadors cobrant un sou mínim. He
esbrinat que la llei no hi és a tot arreu. Hi ha empresaris
complidors de la llei: paguen els sous de conveni mínims. Alguns
eludeixen la llei i paguen la voluntat. Molts treballadors no
ho poden acceptar, i així entren a treballar gent molt més
necessitada i sovint emigrants. I d’altres, sortegen la llei i
compleixen només una part: asseguren una part de les hores, però
obliguen a treballar-ne un terç més. Les feines més dures i pitjor
pagades les fan la gent de fora. Però també una part dels peons
d’aquest país, que s’esforcen d’una manera sobrehumana a complir i
fer hores extres, perquè només amb el sou no els hi arriba per
mantenir la família. Jo he vist jornades físicament esgotadores, en
que la vida privada és una carrera per descansar i estar a punt per
la jornada següent. Aquest és el peonatge del país, el que
fàcilment caurà abans no ho facin els funcionaris, els
pensionistes, l’Església, la noblesa i els polítics.
No dic res de nou, ja ho
sé, i ha estat així des del principi dels temps. Però em meravella
saber que aquesta gent sense estudis, de feines dures i feixugues, de
jornades interminables i treballs rutinaris i sense sentit son a
voltes més feliços i solidaris que la gent que predica des de un
púlpit ( sigui polític, religiós o periodista) Aquesta és la meva
visió: mentre ells treballen per quatre quartos, la resta del
taulell discuteixen i es queixen.
