El cap als núvols

Treballo en una fàbrica,
molts de vosaltres ja ho sabeu. No parlo d’Empresa sinó d’un lloc on
en fabriquen materials consumibles. Potser a Catalunya parlem més de
fàbriques que d’Empreses, amb la diferència que de les fàbriques
surten productes manufacturats i a les Empreses potser només serveis
afegits als materials. Ara s’ha posat de moda parlar de productes
inclús quan es parla d’un banc (productes financers), o d’un
restaurant (productes de la terra), o d’una agència de viatges.
Qualsevol gestió porta el nom de producte, quan a mi em sembla que
abans era el nom que portaven els manufacturats.

Des que Marx va publicar
el seu Capital, que es considera al proletariat com la gent que
treballa en una fàbrica, i fa créixer la fortuna de l’amo amb el
treball personal. En realitat, molts som proletaris encara que
treballem on sigui, a les ordres d’un superior que potser no sigui ni
amo ni propietari de res.

A Catalunya tenim
referències clares de les fàbriques que constituïen una colònia,
com una manera de fidelitzar al treballador, donant-li facilitats
d’habitatge, proximitat al centre de treball, i un entorn que només
envoltava la finalitat manufacturera. La literatura i els museus de
les colònies tèxtils i mineres ens ha acostat a la manera de vida
d’aquella gent que vivien entorn la fàbrica, i tenien com a veïns
només als companys de treball.

És curiós, però no
recordo llibres actuals que parlin de fàbriques ( en tot cas sí
d’Empreses). M’hauria de remetre al poeta de Roda de Ter, quan
parlava de la fàbrica tèxtil on va treballar molts anys en Miquel
Martí i Pol. I tots recordem referències de fàbriques de principis
de segle, en els temps de les famoses vagues de classe, que feien
palesa la misèria en què vivien els obrers en aquella època de la
industrialització a causa de les màquines de vapor.

Hi ha feines molt dures,
amb horaris extrems, amb uns sous baixos, feines poc creatives,
avorrides i feines amb poca recompensa. Treballar en una fàbrica té
una mica de tot això. Alguns operaris ja hi son a les quatre del
matí; d’altres fan de nit; la majoria amorrats a una màquina deu
hores al dia; alguns amb el sou mínim; d’altres mentalitzats s’hi
deixen les hores enganxades a la màquina amb una resignació
exemplar.

Després de tantes hores
a la fàbrica, la gent es fa les seves amistats. Sense deixar de
rendir, parlen del partit d’ahir, de les novetats del barri, del què
es parla a la tele, de les properes vacances, o del dia de conveni, o
de la darrera visita al metge. La majoria estem més hores al lloc de
treball que en qualsevol altre lloc, i tractem més els companys que
la nostra pròpia família.

Desconec perquè no hi ha
més serials ambientats en una fàbrica. Hi ha serials als hospitals,
a les comissaries de policia, a les escoles, a les universitats, però
no a les fàbriques. Ni gaire novel·les, ni pel.licules No ho
entenc, perquè en una fàbrica pot passar de tot, cada dia qualsevol
argument pot tenir lloc, sense haver d’inventar. Només amb la
observació de la vida real cada dia és un culebrot.

Hi ha dies, que me’n vaig
a treballar, i quan surto per la porta faig un somriure i em dic a mi
mateixa: a veure què passa al nou capítol…

Tweet