El cap als núvols

Ahir vaig assistir a les
noces d’or dels meus tiets. Feia temps que no ens veiem gaire amb la
família: quan s’acaben els casaments possibles només queden els
enterraments. Peró haig de dir que aquesta mena de celebracions, les
de les noces d’or, em fan caure les llàgrimes.

Jo havia assistit,
cinquanta anys enrere al seu casament. La única neboda. I ara, de
nou els veia avançar pel passadís de l’església de poble ella
vestida de blanc i de curt; i ell amb un vestit nou gris plata.
Encara es somreien l’un a l’altre, i amb admiració els guaitaven les
seves quatre filles i un reguitzell de néts i familiars que tots
mudats esperàvem dins l’església.

La cerimònia va ser
curta i entranyable: no es va seguir el fil d’una missa, sinó de
lectures adients, un curtet sermó del capellà, i els acords d’un
duet amb cançons de muntanya. Tot prou autèntic per la filla del
poble i el seu home de ciutat, i la família generacional que
s’havia multiplicat com les estrelles. Un grup familiar que feia
goig.

Els qui no teníem una
família tradicional ens moríem d’enveja sana. Alguns dels convidats
érem solters, vidus, divorciats o tornats a casar, i sabíem que
d’aquella celebració mai podríem ser els protagonistes, per anys
que passessin. Poder reunir la família tota, sense que faltés ningú
era una feina impossible.

Sempre m’han agradat
aquelles pel·lícules italianes en que totes les festes s’acabaven
amb un gran dinar en una taula llarga a l’aire lliure. Eren casaments
on hi assistia tot el poble, els pocs familiars, els veïns, el
capellà, el metge i l’agutzil. El personal anava ben mudat encara
que el àpat fos prou senzill, i l’aire bufés despentinant les
senyores. Sempre m’havia agradat aquesta mena d’escenes que només es
desenvolupaven a les zones del mediterrani. Àpats a l’aire lliure,
alegria, salut i amistat.

Potser la màgia
d’aquestes festes era deguda a la economia, que obligava a les
celebracions a casa, i a l’espai que obligava treure les taules a
fora per encabir-hi els convidats. I també al temps ( les mestresses
sabien cuinar i tenien temps de fer-ho), i també a la voluntat de
compartir un dinar i la felicitat de la celebració. Sigui pel que
sigui sempre m’ha fascinat aquesta mena d’escenes.

Actualment les famílies
fem les celebracions importants al restaurant. No tenim ni temps ni
espai per fer-les a casa ( i jo afegiria que ni ganes de tanta
feinada) Potser ens obliguem a la perfecció dels àpats, de la
presentació… oblidant que el més important és la companyonia i
la originalitat.

Jo he preparat festes al
jardí en ocasió d’aniversaris estiuencs, i la veritat és que et
passes l’estona a la cuina, organitzant, servint a taula, endreçant
i rentant plats, però per a mi la compensació és infinita: veure
tota la família ( o els amics) al voltant de la taula, rient,
parlant i compartint la vetllada és la millor satisfacció de la que
es pot gaudir sense haver de celebrar res.

Veieu un tràiler de la pel.licula "Under the tuscan sun" amb una Diane Lane magnífica, una taula fabulosa i un ambient del més amigable!

Tweet