Els nous esclaus.
Lamentablement estem vivint moments difícils. Parlem de la crisi financera, econòmica, de la quantitat de persones que estan sense feina, i els que viuen situacions límit. Parlem del sofriment i la incertesa de qui està a punt de perdre la feina, de les ERE, de les retallades i de les que no son retallades sinó directament acomiadaments o supressions de llocs de treball.
Però alguna hora hauríem de parlar de gent que sí que treballen, i més ben dit massa, i tot i així pateixen crisi. Alguna cosa no funciona en una societat de drets i obligacions. Són gent vulnerable econòmicament, gent que els falta poc per la jubilació, i joves que accedeixen a primeres feines, gent per contracte temporal, i gent que treballa sense contracte.
Sovint veiem reportatges de empresaris a qui els ha baixat la feina, o els beneficis, i sempre troben a l’empleat feble a qui fer pagar. Treballar dotze hores a canvi d’un contracte de mitja jornada; treballar hores a compte de quan no hi haurà feina; acabar una comanda i cobrar als noranta dies; allargar la jornada fent feines domèstiques a casa de l’empresari, cotitzar per una feina inferior i molts més abusos més que no surten a la llum.
Hi ha llicenciats amb màsters i una formació exquisida que es presenten a feines menors i que opten per simplificar el currículum. Ningú vol un llicenciat amb aspiracions per una feina mecànica. Mentrestant però, els qui no troben feina s’apunten a cursos de formació teòrica i estan descomptats de les llistes d’aturats.
Els sindicats no tenen armes per la lluita contra els abusos, i els convenis col·lectius només poden defensar als treballadors fixes i declarats.
Davant d’aquest panorama, ens preguntem quina opció prendre. Tothom calla davant la injustícia. Ara ja no es dona la culpa als emigrants, com hipòcritament s’havia fet fins ara. Es demana la responsabilitat de politics i poders econòmics, mentre veiem com s’ensorra el sistema i no sabem cap on anar.
Fa un temps assistíem a les revoltes dels indignats. Em semblava que tindrien un gran futur al món i al nostre país. Però ja se’n parla molt poc. Potser no tenien líders, però tampoc tenien poder ni econòmic ni dels partits politics, i tampoc la gent no els vam donar prou suport. Els indignats som la majoria, però no vam aprofitar la ocasió en aquell moment per fer sentir prou forta la nostra veu.
Ara, amb les noves reformes laborals, acabem de rematar la mala feina: acomiadaments més barats. Ara es donaran armes per abaratir els contractes. No es crearan més llocs de treball, ni millorarà l’economia, ni afavorirem riquesa ni oportunitats, sinó al contrari més desocupats i més feines en precari.
Coneguts amb feina fixa de fa molts anys veuen com la pressió augmenta en el seu entorn laboral: l’empleat gran fa nosa, té un sou amb antiguitats i és lent amb les noves tecnologies. L’empresari trobarà una oportunitat en les noves lleis, per abaratir plantilles i amortitzar en poc temps.
L’inexplicable és que els abusos no es destapen per la por a quedar-se sense res, tan forta és la necessitat.
Jo em pregunto què se’n ha fet d’aquelles campanyes de seguretat en el treball, de fer la feina ben feta, d’investigar, de crear emprenedors, de posar les coses fàcils als autònoms, de tenir un bon currículum.
Asseguren que amb les noves lleis sortiran a la llum les feines submergides. Jo penso que molta gent encara viu a l’ombra dels recursos de les famílies i d’unes feinetes que els mantenen però que no els permeten cotitzar ni pagar impostos. Almenys, diuen ara obligaran a fer contractes a les dones de la neteja. Ja veig l’ombra de empresaris creant empreses de neteja.
