Serenitat
M’he regalat una escultura pel meu recent aniversari. Però no una d’artísticament correcte, sinó una amb pedigree.
Darrerament em regalo moltes coses, però la escultura era un d’aquests somnis que no esdevenen un caprici, sinó un destí.
La artista ha estat sempre la meva escultora preferida, i vaig anar a triar la obra al seu taller. Quasi podria dir que la peça em va triar a mi, perquè penso que feia temps que m’esperava. Es tracta d’una figura de dona en bronze asseguda a terra, els braços que enllacen una cama, i l’altra cuixa plana a terra. La mirada serena i ferma mirant endavant, decidida i valenta. La peana de base és una placa de ferro de mig centímetre, ferma i rovellada pel temps. La he anomenat Serenitat. La base és el present, la mirada el futur…
Quan la vagi a recollir, penso donar-li una nota a la escultora, artista reconeguda, que digui més o menys així:
Aquesta és la teva obra d’art, fruit de la teva imaginació i treball. Jo només he adquirit el privilegi d’endur-me-la a casa, i fruir de les vibracions que la teva sensibilitat em pugui transmetre.Però la teva obra serà eternament teva.
La escultura és per a mi la fi d’un viatge, i el començament d’un altre.
[@more@]
