El cap als núvols

Els meus avis van arribar a Catalunya l’any abans de la exposició universal de Barcelona. Hi van venir recent casats i molt joves, amb la única idea de guanyar-se la vida i tirar endavant la futura família.

Eren pobres com tots els emigrants del país d’aquella època, i les èpoques que van seguir. No havíen sentit parlar mai del meu poble, sinó fos perquè el tiet de l’avi que era funcionari hi havia estat destinat. I els va cridar i va dir que aqui hi havia feina, i hi havia molt bona gent.

La iaia no sabia llegir ni escriure, sempre havia treballat a casa i al camp.L’avi sí que en sabia de llegir, però no tenia temps per fer-ho. Total que van ser dels primers emigrants del meu poble, i darrera ells en van venir moltíssims més, de la seva terra, i d’altres indrets, cridats sempre per les possibilitats econòmiques que sel’s prometien.

Els meus avis eren gent treballadora, bona gent com la majoria, adaptables i molt sociables. De seguida es van fer amb els veïns, i mica en mica van anar aprenent l’idioma. En aquella època al carrer només es parlava català, i les escoles de la República eren catalanes. No els va quedar més remei que aprendre a parlar-l’ho. De seguida es van integrar gràcies a la necessitat, i també a les amistats que aqui hi van fer. Encara ara, dues generacions després, tenim tractes amb les dues generacions posteriors d’aquells primers veïns. Podria dir que som com de família.

La iaia, que havía d’anar al mercat, comprar i tractar amb la gent del carrer, va aprendre català molt abans que l’avi, que treballava amb emigrants igual que ell. I un cop gran, la iaia, encara analfabeta, parlava el català millor que jo, que havia nascut i estudiat el castellà al meu propi pais.

Per aquest motiu, un cop em van oferir la possibilitat de fer-me voluntària linguïstica a nouvinguts al meu poble, no ho vaig dubtar ni un moment. Em sembla que és la via més ràpida per integrar la gent que ve de fora: l’idioma, i amics del país.

Realment el programa durava només tres mesos. Una hora a la setmana per xerrar en català, on vulguéssim i on quedessim. Finalment no van ser tres mesos sinó que ja portem dos anys, perquè tant ells com jo, ens ho hem pres com un intercanvi de conversa , de suport i d’amistat. Els meus companys son una parella de colombians. Ells han passat per una trista aventura de reagrupament familiar, treballen tota la setmana, però alhora participen de la cultura i costums d’aquest pais que els ha acollit.

Jo sempre els dic que el saber català els obrirà més portes, i sinó possibilitats de integració: entendre la TV, els diaris, els rètols i poder parlar amb tothom. Una mica com la història dels meus avis que els he explicat. Perquè en el fons, els seus néts seran molt semblants al que jo sóc ara.

Penso que si tots els emigrants que pot admetre aquest pais (aquesta és una altra polèmica) s’integressin primer amb la llengua, ja tindríem alguna cosa guanyada. I aquest començament és molt fàcil.

[@more@]

Tweet