Slow life
Quan les amistats em pregunten com ha anat l’estiu, voldrien que els expliqués quin viatge llunyà he fet, o quina cosa excepcional. No voldria pas respondre que res, que no he fet res del que ells voldríen escoltar, perquè no sabríen si preguntar perquè, o si m’haurien de plànyer.
Així que ara els dic que m’he dedicat a la slow life, Un terme anglosaxó que indica que has assaborit lentament la quotidianitat.
He llegit els llibres de la tauleta que tenia pendents, he mirat els DVD que m’han aconsellat, he practicat desenes de sudokus, he fet petites escapades al camp a collir mores, figues i atmelles, i coses pel estil. Però tot amb la calma necessària per gaudir intensament del que estava fent, sense l’angoixa habitual de fer i acabar per començar una altra cosa.
Dilluns vaig aprofitar per pendre una dosi de sol a la terrassa. Em vaig preparar una tassa de té amb canyella ben endolcit amb una cullerada de mel. Vaig asseure’m amb un llibre interessant, i va sonar el telèfon…
Quan vaig tornar el té ja era tebi. Vaig fer el primer glop i quasi m’empaso alguna cosa. Un tros de canyella, penso el primer moment. Però no, el té era colat. Trec de la boca l’objecte no identificat, i veig que era una mosca d’aquelles negres i grosses.
La deixo damunt la taula, molla i xopa de té amb mel. La mosca que en prou feines es pot moure, però encara és viva! Per extrany que sembli, no em fa fàstic: almenys no me l’he empassada, ni la he caixelada: està viva i es mou.
La miro mentre intenta caminar, es mou lentament, pesadament, ha tingut un bon ensurt! S’espolsa les potes de davant, en prou feines mou les ales: son humides i enganxoses. Camina fins a la vora de la taula, i cau dempeus sobre el terra. però encara continua caminant per la terrassa. Intenta assecar-se, mou les potes del darrera i va fins la vora del terrat.
Les potes no li fan de ventosa, i cau pesadament d’un segon pis fins la gespa del jardí. Jo que baixo per a seguir-la. I la localitzo entre la herba. Veig que puja i baixa entre els brins de gespa una i una altra vegada, poc a poc i pesadament. Vol fugir, i així continua durant uns minuts. Finalment empren un vol d’un pam, i al notar que les ales ja son seques, es decideix a emprendre el vol final: s’eleva amunt amunt fins el jardí del veí, i la perdo de vista.
M’adono que aquesta estona he estat només una espectadora de la vida, mentre que la mosca, malgrat l’accident, ha estat una autèntica supervivent.
[@more@]
18 setembre 2006 @ 15:39
Jo sempre presumia de ser un observador de la vida, però creu-me que no t’arribo ni a la sola de les sabates. Quina precisió narrativa, partint d’un fet tan simple. Et felicito.
20 setembre 2006 @ 20:38
ja m’agradaria ser una observadora de la vida més sovint, però per observar, primer s’ha de coneixer minimament el mon que t’envolta…una llastima, aixi que CARPE DIEM!
20 setembre 2006 @ 23:11
Estic completament d’acord amb vosaltres. La vida és per viure-la, crec que no hi ha d’haver res més trist que arribar a vellets i adonar-nos al mirar enrere que no hem viscut. Hem d’aprofitar el dia a dia i ser feliços perquè aquests instants no es repetiran. A més… el que no vius no ho pots contar.
26 setembre 2006 @ 11:09
Molt bo això de la mosca!