La experiència del parapent
Fa uns dies que vaig baixar amb parapent. Però feia anys que ho estava desitjant. Des que al Montseny vaig veure una colla de nois i noies que practicaven aquest esport. La preparació, la concentració i la baixada sense traumes. Els vaig seguir amb la mirada, fins que van desaparèixer vall avall,amb un deix d’enveja pel que estaven fent.
Una tarda turmentosa vam anar a Àger. Tenia el vol en biplaça contractat amb els nois de l’ Entrenúvols. El pilot que em va tocar tenia tot l’aire de ser un professional de la feina: cabells llargs, la arrecada, barba d’una setmana i un gran domini de tots els esports d’aventura. Des del primer moment que em va caure bé, i hi vaig posar la meva confiança. Aquesta és la paraula clau: la confiança.
Arribar a dalt de tot del Coll d’Ares, 700 m. d’altitut en cotxe per camins de terra va ser el més llarg de la aventura. Així vam conèixer al Ramón, que a més d’explicar-me en quatre paraules la tècnica del vol, va demostrar que tenia una experiència de 12 anys en salts.
És curiós, va dir-me, les qui baixen en biplaça son sempre les noies. Els nois no se’n fien d’altres nois, i prefereixen volar pels seus propis medis, sols. A mi, que sóc una mica poruga, m’és fàcil confiar amb algú de la feina, que no pas en mi mateixa.
Un cop dalt el cim, el pilot va treure de la motxilla els estris; em va cordar l’arnés, la cadira, i el paracaigudes.
Aquest és el moment de més por, em va dir. Però si jo no en tinc gens de por!- vaig contestar. Estava del més tranquil.la i emocionada .
Vam esperar que bufés el vent, mirant la mànega cònica de seda intal.lada a l’acantilat. Jo aniria davant, asseguda a la cadireta, i el pilot darrera controlant els fils del parapent. Em va alliçonar amb poques instruccions. Simplement que fes el que ell m’indicaria a cada moment. D’acord, vaig contestar.
I quan el vent es va posar del nostre costat, vam còrrer cap el precipici correns com qui s’hi vol llençar… Però per comptes de caure, com en els malsons, el vent ens va agafar entre els seus braços i vam ascendir amunt… Un viatge cap als núvols d’aquella tarda, que mica en mica havíen deixat pas a un cotó blanc, entre retalls de cel blau. Darrera nostre van anar saltant els altres parapents monoplaça, i al cap d’uns minuts una dotzena de sedes de tots els colors cobríen el cel d’Àger.
El pilot es comunicava per ràdio amb el cap de vol que era al camp base. Em parlava de la tècnica de vol, la teoria de les tèrmiques que et fan pujar, i dels controls del altímetre xiulant, que ens indicaven si estavem pujant o baixant. Els trucs per baixar ràpid girant sobre tú mateix, i la direccionalitat: útil per dirigir-nos a aterrar on volíem: el camp base de la empresa. El vol va ser massa ràpid per a mi. Vint minutets a l’aire, amb els peus penjant, "el cap als núvols" literalment, i una sensació de lleugeresa i pau.
Ni una espurna de por, vèrtig, impressió, res de res, només emoció d’estar allà dalt. Si tingués més pràctica amb aquest blog us afegiria les fotos que vaig fer…
Aquesta experiència me la devia. Sempre m’ha agradat volar, i ho he fet amb diversos mitjants: avionetes, helicòpter, globus, ultralleuger, planejador… però aquest del parapent va ser el més emocionant, i el més simple.
Anavem abrigats, allà dalt l’aire és fred, i s’ha d’anar preparat. Per aterrar s’ha d’anar ben calçat, encara que l’impacte amb el terra és semblant al de saltar d’una cadira.
En fi, què us haig de dir? Us ho recomano, tot i que la meva família encara em miren amb ulls d’admiració ( com si fos una heroïna), i els meus amics amb desconfiança ( com si m’hagués tornat mig boja).
Però us puc assegurar que no és ni una cosa ni l’altre…
[@more@]
