Sociologia quotidiana
Els meus fills son un exemple de consumistes exclusius. No els poso com a model, però us explicaré un experiment científic que vam fer a casa.
Discutíem de un fet tant important com el sabor de la Coca-cola que ells sabíen diferenciar perfectament del sabor més dolç de la Pepsi. I de quina diferència hi havia entre la Cola marca DIA, i de la Cola La Casera.
Així que vaig comprar una ampolla familiar de cada marca, i vam fer un tast a cegues de cada una. Efectivament, van saber diferenciar cada una de les marques, i els vaig donar la raó: hi havia diferències organolèptiques entre les diferents coles. Però l’experiment ve a continuació.
Vaig canviar el contingut de la ampolla de Coca-Cola en una ampolla de Cola-Dia, i a l’inrevés, i les vaig posar a la nevera. Al cap d’un dia, el contigut de la ampolla de Coca-Cola s’havia acabat, i sense cap reclamació.
Al cap de dos dies, es va acabar la ampolla de Cola-Dia. Vaig preguntar que com s’havíen begut la Dia, amb lo esbravada que era, i em van contestar que no estava tant malament, que es podia beure.
En realitat es van beure primer la de baixa qualitat, i no se’n van adonar, i després la autèntica, pensant que era la Dia, que era fluixa i esbravada, però que no estava tant malament.
Evidentment els vaig posar al corrent del canvi ( tot per bé de les conclusions sociològiques), i llavors sí que van reconèixer que ja havíen notat alguna cosa extranya.
Vull dir amb aquest experiment maquiavèlic familiar que estem condicionats per la marca i per les apariències, per les idees preconcebudes i per la força del costum.
Vaig sentir per Catalunya Ràdio al matí, que l’Antoni Bassas ens explicava la paradoxa de l’aigua freda. Un experiment que s’havia fet amb micos engabiats.
Al centre de la gàbia hi van posar una cadira des d’on s’accedia a un grapat de plàtans penjats. Cada cop que un mico pujava a la cadira per agafar un plàtan, el sociòleg llançava un raig d’aigua freda a la resta de micos. Així que cada cop que un mico intentava pujar a la cadira, la resta de micos se’n ocupaven que no ho fés a base de cops.
Els observadors de l’experiment van anar canviant un mico darrera l’altre, de tal manera que els micos antics informaven als nous de que s’havia d’estovar al que intentés pujar a la cadira.
Quan tots els micos eren nous, es continuava la pràctica, sense tenir cap sentit, no hi havia raig d’aigua freda, però ells continuaven amb els cops, doncs sempre s’havia fet així.
És a dir, hi ha actes que només tenen justificació per una tradició, o perquè sempre s’ha fet així.
Continuant amb el tema de la Coca-cola, durant la guerra d’Irak, els meus fills, activistes pacífics van proclamar a casa un boicot als productes iankis ( que només va ser efectiu per la Coca-cola), com a senyal de protesta.
A mi no em diu res la Cola, prefereixo la Fanta, així que no vaig comprar cap tipus de Cola. Amb el temps i l’oblit, les aigues van tornar al seu lloc, i ara consideren que una cosa no té res a veure amb l’altra. Precisament és això els que jo sempre he pensat. Ara em podríeu dir que hi ha empreses que inverteixen en materials de guerra, que utilitzen mà d’obra infantil o que oprimeixen el productor. En aquest cas qui estigui lliure de responsabilitat que ho digui, perquè em plantejo fer canvis en els meus consums.
[@more@]
5 novembre 2006 @ 10:33
Ostres… acabo de trepitjar per primera vegada «casa teva» i m’ha encantat. Quin gran post!
I això de les tradicions, l’altre dia en parlava amb ma mare i m’explicava:
«Una amiga mía, siempre que freía pescadilla, le cortaba un trozo de la cabeza, y un trozo de la cola. Siempre el mismo, como en una especie de ritual. Yo le pregunté que porqué lo hacía, y ella me dijo que siempre se había hecho así, que era tradición, que su madre siempre lo había hecho así. Así que un día que me encontré con su madre, le pregunté porqué lo hacía, se quedó atónita: «resulta que lo que pasaba es que cuando mi hija vivía en casa, solo teníamos una sartén, muy pequeña, y la pescadilla no cabía entera, así que le tenía que cortar los extremos para poderla freír»».
Total, que vés a saber quantíssimes coses fem per «inèrcia»… molt bon post, en sèrio, molt bo!