El guardià del far
Quan els meus fills eren petits solia inventar i escriure contes per a ells, amb els personatges que em proposaven.
Un dia vaig imaginar una història sobre un nen – l’Hèctor- que vivia en un far amb la seva família, on el seu pare n’era el guardià.
El far de la mitjanit era situat en un extrem d’una petita illa, on el nen tenia poc contacte amb d’altres nens. La seva companyia eren els llibres i la família, però trobava a faltar els amics. Va llegir que els pescadors solien enviar missatges en una ampolla, i ho va intentar.
Va enviar un missatge per a buscar amics dins una ampolla de vidre. Evidentment, la ampolla es va trencar amb els embats contra les roques, i en Hèctor va quedar ben contrariat. Però va solucionar l’inconvenient amb missatges dins ampolles de plàstic tipus Font Vella.
La realitat és que es va emocionar tant que en va llençar totes les que es guardaven sota l’escala, amb el seu nom, adreça i oferint la seva amistat.
La història s’acabava amb la visita del atgutzil del poble, en que avisava al pare de que a la platja de l’illa havíen aparegut desenes d’ampolles amb l’adreça d’en Hèctor, arrossegades per la marea i les onades. Però surprenentment el desig del noi s’acompleix. Obligat a recollir les ampolles, es va adonar que no estava sol: els nois de l’illa el van ajudar en la feina, divertits i surpresos pels acudits del Hèctor.
En les nostres vacances, hem visitat tots els fars que ens hem trobat a la costa : des del Far de Vilanova, fins al del Cap de Creus passant pels emblemàtics de Palafrugell , Calella i el Port de la Selva. Tots ells estan tancats al pùblic, encara que funcionen automàticament amb controls remots.
Els fars del Cantàbric i del Atlàntic, més o menys el mateix, alguns d’ells son estacions meteorològiques, hi ha científics però no accepten visites espontànies. Tots estan situats en llocs alts, escarpats i visibles pels vaixells d’alta mar. El far de la Roncuda, a Galícia, el del Cap Machichaco, el d’Estaca de Bares, el de Finisterra, per exemple són molt coneguts, però ningú hi habita.
Aquest estiu, però, vam fer cap al Rosselló, i al captard tot passejant per la platja del Cap Leucate, vam alçar el cap i allà dalt al punt més alt de l’acantilat hi havia un far. Vam pujar per una drecera inventada al moment, al cim. Allà dalt seguint un camí de terra vam fer cap al far.
Surprenentment estava habitat per un home el gardien du phare, qui a la calor de la tarda, va insistir en fer-nos passar i a donar-nos conversa. Ens va explicar que els fars a França no eren militars ( de la Marina) com a Espanya, sinó privats, que eren tots automàtics, però que calia fer uns manteniments. Que ell havia estat el guardià dels fars de Normandia, de Còrsega i que ara n’era de l’Aude. Ens va ensenyar les pintures que la seva dona produïa, i va contestar totes les preguntes que li vam fer, amb un aire molt amigable.
És curiós que en l’època dels GPS el sistema de llums codificat dels fars es conserva avui dia, com a senyal de suport per als navegants, i el codi de llums queda reflexat en les cartes de navegació. Cada far té un codi específic de llum que el diferencia dels altres, de tal manera que un navegant perdut sap la seva posició a la costa, i la distància de seguretat que cal respectar.
La sensació que ens va donar és que aquella parella vivien en un indret paradisíac, pero totalment aillats de veïns, i que agraien el contacte i la conversa amb la gent de fora. La seva dona passava el temps fent creació artística, que mostrava als pocs passejants. I només això el feia prou feliços.
[@more@]
