Saludar un estrany
Fa mesos em va passar un fet sense cap importància.
Com cada tarda després de dinar, entro amb el cotxe a la zona industrial , passo per davant d’una Empresa i m’aturo suaument per cedir el pas a la cruïlla. Alguns empleats prenen el sol a la cantonada esperant la sirena de les tres. Un dia, vaig saludar un dels nois que es repenjaven a la paret, i que reia alegrement amb la conversa dels companys.
El vaig confondre i el vaig saludar. Ell em va correspondre amb el cap, pensatiu de qui devia ser jo. Em vaig donar compte del petit error, vaig somriure al meu interior i oblido el tema. L’endemà va ser ell qui en veure’m de seguida em saluda atentament. I a partir d’aquell dia, al mateix lloc i a la mateixa hora ens saludem mútuament. De tots els treballadors que s’esperen al carrer en aquell lloc només ell em mira, i seriosament em saluda com si ens coneguéssim de molt. És curiós, però el ritual s’ha convertit en costum. I ara ja som dos vells coneguts: el noi magrebí de la fàbrica, i la senyora del cotxe blanc de les tres de la tarda.
No sé pas que deu pensar qui sóc i perquè el saludo. Jo em vaig equivocar el primer dia, però ara no puc deixar de fer el gest. La nit de carnestoltes el vaig trobar a la rua. Anava sol, és un xicot jove, i jo anava amb la meva parella. No em va conèixer i no em va dir absolutament res quan ens vam creuar. Es clar que jo anava a peu, no era la senyora del cotxe blanc. Estàvem els dos fora de context.
Ara reflexiono si la meva equivocació és no saludar la resta de nois que es repengen a la paret. La gent que aparca cada dia al costat del meu cotxe, la gent que em trobo cada dia en el meu camí al treball.
Amb els veïns fem el mateix. Ens saludem pel sol fet de viure a prop. Saludem al entrar en una botiga, a la noia del supermercat, a la gent de l’ascensor.
Seria un bon costum fer com en els pobles petits. Fer del bon dia, bona tarda, un motiu més d’apropament a les persones.
A partir de demà començaré a saludar més.
Que tingueu una Bona Nit…
[@more@]
