El cap als núvols

La meva sensibilitat  per les qüestions de la especulació sobre el sòl em van venir al cap una tarda de primavera de fa uns anys.

Vet aquí que en un concurs ens va tocar una bicicleta amb marxes, i una tarda de primavera vaig sortir a provar-la  amb els meus germans , fills i nebots. Van triar un circuit rural ( per no prendre mal), i fàcil ( en honor a mi, que feia mesos que no pujava a una bicicleta).

Al començament de la excursió tot eren flors i violes, i jo estava eufòrica. Però ai! La energia es va anar esgotant tot just a mig trajecte: a la vora d’un camp d’atmellers florits.

La meva neboda em va fer parar per agafar aire, el meu germà em va aconsellar de quedar-me allà- que ja em passarien a recollir a la tornada . El meu nebot em va deixar una ampolla d’aigua plena, per no deshidratar-me com un pollet, i allà em vaig quedar, asseguda en un marge, a l’ombra de l’ ametller.

Us puc assegurar que quan vaig seure, vaig saber el què era la felicitat. Vaig englotir de cop tota l’aigua, i em vaig estirar sobre el faig d’herba del marge. La meva vista no veia més que ametllers en flor, i vaig pensar que era la visió més relaxant que havia vist mai.

El meu cap no va deixar de pensar, i quan la família va tornar de la pedalada, tant frescos, i vam tornar a casa, els vaig dir que em volia comprar un camp d’atmellers.

Les setmanes següents en vaig resseguir uns quants, de camps, fins que vaig trobar la propietat perfecte. En les comarques de la Catalunya central, un camp de 600 ametllers florits, de més de cinc hectàrees, un camp de blat, arbres fruiters, hort, un pou i dues cabanyes de pastor. Era un terreny amb desnivell, de tal manera que en la part més elevada, el punt més alt de la subcomarca, tot l’entorn en quilometres a la rodona era rural, lluny de la contaminació humana.Només al lluny dues cases de pagès de pedra vella i sense habitar. Un indret  bucòlic i relaxant.

Em vaig interessar per la propietat: els propietaris eren una parella de avis massa grans per cuidar-s’en. El preu, assequible en aquell temps ( parlo de fa anys ), i la situació ( prop de casa, camins practicables, aigua…) En principi perfecte.

Llavors vaig teixir una teoria sobre la propietat a la quan encara hi dono voltes.

L’entorn familiar es qüestionava perquè volia jo la responsabilitat d’un camp d’ametllers que no podria cultivar. Jo contestava dient que tindria totes les ametlles que volgués, que podria disfrutar de la vista bucòlica sempre, que ho donaria per treballar a un pagès de la zona,que hi aniria a vigilar-ho i que ompliria les meves hores. L’entorn em deia que la rendibilitat d’un camp amb arbres era ruïnosa, que em deixés aconsellar, perquè la mà d’obra era més cara que el rendiment en espècies ( les ametlles que venen de fora son més barates que les del país, i plantejaments pel estil). I que total, per menjar quatre panellets, més valia comprar els ingredients, i per fruir de la vista, encara que la propietat no fos meva sempre hi podria anar i que aviat me’n cansaria.

La meva teoria és que si inverteixes en un pis de 100 m.quadrats, tens una propietat de uns tres-cents metres cúbics. Si inverteixes en un camp rústic, la teva propietat s’eleva fins al cel, no hi ha límit d’alçada, per tant posseeixes una immensitat de metres cúbics. La gent reia al escoltar-me. Però la veritat és que des que vaig tenir aquesta idea la propietat, el sòl, els pisos, van anar creixent de valor, i no paren de pujar.

El cert és que cada primavera torno al meu camp ( se’m van avançar en la compra de tant pensar), admiro el paisatge, m’assec al peu d’un ametller en el punt més alt de la propietat.A l’estiu, el paisatge ha canviat, i si hi anem mengem totes les ametlles que ens ve de gust allà mateix ( ei! només tres o quatre!), a la tardor hi fa un vent de cuidado i en ple hivern m’adono que aquella tristesa de paisatge no és per a mi, i que s’està millor a casa.

Si hagués comprat el camp, tindria maldecaps ( o potser satisfaccions, qui sap!), no sabria què fer de tantes ametlles ( vinga a regalar-les als veïns, i fer panellets per a tots), hauria de pagar contribució, i potser sí que el valor del camp hauria pujat i me’l podria vendre amb plusvàlua. I tornaria a estar tal com ara estic.

Ara valoro més el dret a l’ús que no pas al dret a la propietat. I hi ha un munt de bens que no cal posseir, sinó simplement  tenir el privilegi de utilitzar. Això és el que em consola de pagar impostos, i poder veure millores al meu voltant.

El dret a la utilització de bens i serveis.

[@more@]

Tweet