Drets, privilegis i marejar la perdiu.
Les dones del mon hem reivindicat els nostres drets des de fa molts anys. En molts Països com el nostre, s’ha avançat molt i podriem dir que en teoria tenim els mateixos drets que els homes. Això ho devem a varies generacions de dones que no han callat, i han aconseguit unes millores molt evidents. La meva àvia, per exemple, a principis del segle XX treballava al tèxtil deu hores al dia, dissabtes també, i després portava la casa i els seus tres fills, atenia als pares, germans, comprava al mercat, i opinava sobre temes socials. Però va tenir accés a una jubilació.
Però jo em pregunto quines son les millores aconseguides per les dones en particular, i per les persones en general en aquest darrer segle. També els homes han aconseguit millores en els seus drets com a persones, com a contribuents, votants, com a treballadors, i com a ciutadans.
A mi em fa riure, o pena, els encapçalaments dels discursos dels polítics: ciutadans i ciutadanes; el canvi de nom en les associacions de pares i mares d’alumnes, l’èmfasi que es fa en anomenar en masculí i femení el col.lectiu de persones. Això no és defensar el dret de les dones. Això a mi no em cal.
El que valoro és el dret real a l’accés a la normalitat en tots els camps. Poder accedir a tots els llocs de treball que una dona desitgi, i sobretot sobretot, cobrar el mateix que un home, per la mateixa feina. Aquesta és la assignatura pendent, que moltes dones reivindiquem. A igualtat de capacitació i responsabilitat, igualtat de sou, oportunitats,de respecte, i de feina.
Les noies d’avui dia ja ho tenen assumit.Ho veiem en les universitats, escoles, hospitals, centres d’investigació, diaris, on les dones som majoria.
El problema radica quan tractem amb gent d’una certa edat i mentalitat, amb qui la relació és de condescendència, de complir la llei per obligació, però sense convicció. Per aquesta gent estan escrites les lleis.Sinó encara seriem al començament del carrer.
Sempre s’ha dit que les mares son les que podem fer més en aquest tema. En general ens ocupem de la casa, de la família, i especialment de la educació i el tarannà en la convivència. Podem fer molt per educar fills ( i filles, ja es sobreentén oi?) responsables, igualitaris , intel.ligents i justos
Però això ha canviat:Les noies que es casen avui dia ja ho tenen clar: s’ha de treballar a fora de casa per poder col.laborar en pagar la hipoteca i els nois han de col.laborar al 50% en les responsabilitats de la llar , de la família i del dia a dia
El que em preocupa ara no és la real equiparació dels drets de les dones, sinó en la de les persones en general.
La societat està canviant. Venen molts emigrants al nostre país, amb una cultura diferent. Els drets de les dones als seus països d’origen no estan contemplats com a aquí. Son aquestes dones les que em preocupen. Sovint, molts empresaris actuen com la gent de certa edat a qui em referia. Paguen sous baixos, sense drets de treball, exploten més les dones , i els donen poques oportunitats.
Però altre cop som al cap del carrer. Reivindiquem també els drets de les persones. Els homes immigrants podríen ser alhora respectats per les lleis d'aquest país, i no respectar en canvi els drets de les seves pròpies dones en l'àmbit familiar. I aquestes dones, almenys les d'aquesta generació poca cosa hi poden fer. La feina serà per les mestres, infermeres,agents socials, voluntariat … i dirigents d'aquest país.
I haurem d'esperar , altre cop, una nova generació.
[@more@]
