La Decadència de Villa Rosa
En el polígon industrial on treballo, en un atzucac apartat del trànsit hi ha Villa Rosa, una casa de principis del segle XX, que va tenir dies més delectes.
És una relíquia de la que només en queda el testimoni d’haver estat una casa de pagès, i que ara ha quedat resclosa en mig d’un paisatge industrial, alhora decadent.
Villa Rosa és una vella masia de pedra prop del riu, amb un hortet al seu dia fèrtil i feinejat, amb finestres altes i petites, per on no hi entra ni el sol ni el fred, i que els carrers nous l’han deixada enfonsada en un nivell inferior. Des de l’asfalt es pot guipar sense problemes el sostre de teules velles i enfosquides pel pas del temps. A la porta d’entrada ens donen la benvinguda dos pilars de pedra vella, que emmarquen una reixa de filigranes de ferro. L’enreixat deixa entreveure el pou, guarnit per una soca de parra, de la qual ja comencen a brotar les fulletes.
Al cantó de la solana, com en totes les masies s’hi repenja un florit lilàs ( la mare en deia un josepet)
Aquest divendres, plegant de la feina va caure un xàfec que va desempolsegar el carrer,la teulada, i donar brillantor a les fulles del lilàs i a les plantes de l’hort.Tot seguit quan va sortir el sol, les petites gotetes de pluja feien de mirall, reflectint per un moment l’esclat del seu esplendor llunyà. Va ser un moment màgic: la pluja va treure la casa del estat d’indiferència habitual, i en un minut va recuperar per a mi l’encant dels seus vells temps de glòria.
És clar, que va ser un cop de cor, perquè passo per davant cada dia, i només la presència de la pluja la va alliberar per uns moments de la decadència que la amenaça.
O potser només va ser la meva alegria per fugir de les cabòries de la feina durant quatre dies.
O sigui que a viure, que només son quatre dies, i ja n’ha passat dos!
[@more@]
