New York, New York…
Ja hem tornat del viatge. Ha estat tal com estava programat i previst. I amb pocs imprevistos.Cap ensurt.
Per començar, el visat d’entrada, la entrebancs d’immigració i les taxes de seguretat que hem de pagar els turistes. Les cinc persones del meu grup vam pagar més de 1.500 dòlars per concepte taxes d’aeroport ( seguretat o inseguretat?). Mai havia estat tant controlada. Escàners en tots els indrets turístics claus, i també revisió de bosses en llocs tant inversemblants com les esglésies ( Catedral de St Patrick), ens van obrir la maleta, passar les sabates pel escàner i aleatòriament passar el detector de metalls cames i braços oberts. Hi ha histèria, però també avorriment: troben llimes, tisoretes, ampolles d’aigua mineral prohibides, però cap terrorista, només turistes pacients.
Un cop a la city, la feina de fer de turistes. Metro uptown i downtown, la estàtua de la llibertat, l’Empire State Building, les Nacions Unides, el Madison Square Garden, les estacions emblemàtiques: la Central Station del carrer 42 i la Penn Station, al Madison. A fer alguna mena de cultureta al Museu d’Història Natural dissabte, que és gratis. Per cert allà vaig veure restes arqueològiques de Tiwanacu, del llibre que havia llegit “L’origen perdut”, els tocapus, tapissos de nusos amb alfabet secret, que vaig examinar amb admiració. A les Nacions Unides ens vam fotografiar amb la estelada. Catalunya no és ni un país ni una colònia, deia la guia…
Dissabte a la tarda, tal com fan els novaiorkesos, al Central Park. Vam assistir al concert de guitarra del David Ippolito, que tocava versions d’en James Taylor i d’altres asseguts a la gespa, al’ombra d’un arbre i al costat del llac. Vam passejar pel sheepmeadow, on la gent estirada prenia el sol, xerrava, llegia, i als voltants un equip improvisat de futbol europeu amb tota mena d’estrelles de color. En un racó uns patinadors ballaven al só d’una música engrescadora que ens feia balancejar el cos als mirons asseguts al turó. Més enllà un grup de balladors de tango, un grup de bateries africà, una colla de hip-hop, fins i tot un casament a l’herba del llac ( els convidats recollien els pètals de rosa que havíen llençat moments abans)
Diumenge, a Harlem vam assistir a una missa en una església Metodista del carrer 125. Vam pensar que seria bona idea escoltar el cor de soul, fabulós, igual que el saxofonista i la veu solista d’una cantant excepcional. Surprenent la cerimònia en general, el sermó del reverend Luonne Abram convincent amb els canvis d’entonació i els seus volts per tota la església saludant els parroquians. Emotives les cerimònies d’unció de l’oli, de germanor i del perdó. En fi, tres hores, que a alguns sen’s van fer llargues, encara que autèntiques. Al final, ens van donar la benvinguda als visitors, ens van fer alçar i ens van aplaudir, donar les gràcies, i convidar-nos a tornar-hi quan vulguéssim. Tot tant diferent de les cel.lebracions religioses i encarcarades d’aquí! Ens va semblar tot molt humà i proper, encara que una mica sectari.
Vam ressegir els escenaris de pel.lícules conegudes: La biblioteca pública de la 5ª avinguda ( “El dia después”), la Fao Swartz (“ Solo en casa”), el Rockefeller Center, la torre Trump, la Crysler, l’Hotel Plaza ( que ara busca accionistes en multipropietat per les seves suites), els barris famosos de Chinatown ( on vam veure a la venda granotes vives en un bidó, i altres delicatessen…), el Soho i botigues d’èlit conegudes del nostre país ( com la Camper, el Jaume Mascarò…), Greenwich Village, l’East i el West Side, els ponts més famosos el de Brooklyn, Washington, Verrazzano…
Vam patejar-nos l’asfalt dels carrers amunt i avall, a l’est i al Oest, carrers i avingudes, places i Starbucks coffees, bookshops i Columbia University, Queens, Manhattan, Brooklyn i Harlem ( ens vam deixar el Bronx), i vam quedar marejats de tanta volta, vidre, marbre, alçada, rius, botigues, hot dogs, mostassa i altres salses, olors orientals, gent sobre l’asfalt, cues de turistes, pluja, hispanos i anglès arrossegat…
I al tornar, Oh Dolça Catalunya, quin mareig de jet lag, de nou a casa, terra ferma, pà amb tomàquet, arrels i seguretat. Visca la Festa Major.
El millor dels grans viatges es tornar a casa per a poder-ho explicar. Perquè no hi ha res millor com viure al Mediterrà.
[@more@]
