El cap als núvols

Aquesta és la pregunta recorrent que planteja la lectura del llibre d’en Miquel Pairoli “El manuscrit de Virgili” ( 2004), que acabo de llegir.

Us he de dir que mai havia llegit un llibre que m’atrapés tant com aquest, i que he devorat en dos dies ( 250 págs), durant aquest pont. L’argument és insignificant per ell mateix, però la trama enganxa, et fa patir i tems un desenllaç fatal a la vida del protagonista. Es tracta d’un escriptor menor, a estones lliures, que publica un llibre amb un cert èxit. Una senyora benestant i rica li proposa un tracte: escriurà només per a ella durant els propers dotze anys següents, li paga una quantitat considerable, pel que pot plegar de treballar, però a canvi, li fa signar un contracte per assegurar-se de la seva exclusivitat i del secret de l’acord. Aquest tracte és el que canvia la vida del protagonista, i el fa dur una existència mig enganyosa, falsa i dissimulada, i el lector pateix pel desenllaç, que no pot ser plàcid. De fet al final de la novel.la, hi ha un canvi de rumb que fa canviar les possibles previsions que un tenia sobre el protagonista.

M’ha agradat molt llegir-lo, està molt ben escrit, i l’autor, en Miquel Pairoli, sap crear  en tot moment la atmosfera més adient: de misteri, de soledat, totes les indecisions imaginables, i ja dic, un desenllaç imprevist i molt treballat. Us el recomano.

I de la lectura del llibre ara em plantejo jo mateixa quina és la raó de que la gent tinguem un bloc.

De la lectura d’altres blocs, m’adono que molts son institucionals,  d’escoles, de formacions polítiques, sociològiques i esportives. Aquestes donen notícies puntuals dels esdeveniments, en fan un seguiment i permeten la opinió dels seus membres de grup.

Altres blocs son divulgatius: una verdadera joia pels qui els llegim: hi ha un treball d’investigació al darrera, i unes explicacions planeres que arriben a tothom. N’hi ha de cinema, de llibres, de ciència, d’ecologia. Penso que son escrits per mestres i professors d’institut.

Altres, com el meu, son personals, i escrivim el que ens ve al cap: sentiments, dades autobiogràfiques, comentaris, crítiques, com en un calaix de sastre en què hi ha de tot.

Perquè la gent volem publicar aquesta mena d’escrits?

Penso que aquestes persones, totes, més o menys sempre hem escrit. El que passa és que ara, amb aquesta possibilitat dels blocs, és fàcil, a més, fer-ho relativament  públic.

Hi ha blocs molt populars, i alguns que en prou feines reben comentaris. Això pot mesurar l’interés dels altres en el tema. Hi ha qui té facilitats de comunicació, i d’altres som més introvertits i expliquem coses que ens passen a nosaltres i que possiblement passin a més gent, però que son tan quotidianes que no sorprenen.

El blocaire pot escriure per comunicar-se amb el màxim nombre de persones, i que el seu missatge arribi, o simplement pot escriure per treure enfora un sentiment, que d’altra manera li seria carregós de guardar dintre seu. I un cop l’ha explicat queda més satisfet, independent de si el llegeixen o no: ell ja ho ha dit.

Una coneguda meva, de més de setanta anys, escrivia poesia en papers sòlts. Un dia se li va plantejar de relligar-les i publicar un llibre. Ja en porta tres de publicats, i la seva vida ha canviat  millorant la seva autoestima i felicitat.

Hi ha molta gent que escriu, poesies, contes curts, novel.les, reflexions, coses ben estranyes de vegades, treballs d’investigació de tot tipus. Però  tothom té coses a dir. El bloc pot ser un diari personal, social, esportiu, divulgatiu, on tothom hi troba les lectures o informacions que li agraden.

Un altre tema és el motiu pel qual poden tenir nom i cognom, poden ser anònims, o amb personalitat no concretada. Hi ha una relació clara entre autoria/informació i  entre  difuminat/ emoció. En tots els  casos, per donar garantía de veracitat a les lletres escrites.

[@more@]

Tweet