Seguir el fil de la vida.
Fa pocs dies ens vam retrobar amb una amiga de la infància. Potser era un moment especial de recapitular i trobar explicacions en la vida. Explicacions dic? Potser intentàvem descobrir el secret de la vida ( quina ambició de científic!), o tan sols les sorpreses del destí ( quin objectiu tan poc científic, més aviat esotèric!)
El que per a mi està clar i no necessita gaire fe ni massa intel.ligència és admetre que no podem triar els nostres orígens. Naixem en una família, un ambient social , econòmic, i geogràfic concret i aleatori. No podem triar res de tot això: tenim un orígen genètic que ens marcarà la resta de la vida. I quan podem triar, què fem? De molt petits demostrem interés per un menjar, per una joguina, ens rebelem amb plors i rebequeries pel que no volem, i així anem fent fins que podem decidir alguna cosa més: un amic, més joguines, llibres concrets, aficions i més endavant els estudis. Penso que és als dotze anys més o menys, per dir alguna edat a l’atzar, quan comencem a seguir el fil de la nostra pròpia vida.
És a partir d’un moment determinat de la nostra vida que cada decisió que prenem ens encamina al nostre destí. Podem encarrilar la sort que ens ha estat regalada des del naixement, o podem esquivar la desgràcia que ens ha tocat. Hi ha un moment crític en que comença la pròpia vida amb la llibertat de poder escollir.
Les decisions a prendre no han de ser per força transcendentals. Triar sortir amb un amic o altre no sembla tenir importància; estudiar un instrument musical pot interpretar-se només com una afició; mantenir-se en forma amb l’esport aparenta una quotidianitat; prendre la decisió de treure’s el carnet de conduir pot ser un pur tràmit. Però jo penso que cada decisió presa et porta per camins on has de triar contínuament altres alternatives i determina una situació canviant.
Un cop has triat carrera o feina, amics, parella, aficions etc, sembla que ja tens la base ben assegurada, i poca cosa pot canviar la estabilitat. Però no és així, la vida és una continuïtat de eleccions, una darrera l’altre, cada dia, cada minut. I el resultat és dins una capsa de sorpreses, en què pots resultar ben parat, traït , decebut o qui sap.
No vull dir que els esdeveniments siguin una autèntica rifa, sempre segueixen una harmonia dins el fil de la vida, però de vegades poden ser sorprenents. Per això hi ha gent que en les seves pors prefereix ser conservadora, perquè res no canviï ni a la seva vida, ni a l’entorn, i gent que en la seva disconformitat són tot el contrari: un verdader desordre i anarquia, tot buscant alternatives noves al seu propi fil de la vida.
Mestres i gent gran que he conegut recomanen apostar pel segur: el que sempre ha funcionat, un ordre, seguir una llei, el treball, l’esforç personal, unes actituds honrades, i diuen que per aquest camí s’arriba a un bon destí.
Altres mestres i gent que he conegut aposten per explorar altres camins, donat que alguns dels habituals han fracassat. Parlen de rebeldia, de creativitat, de crítica i millora de lo establert, de trencar esquemes antiquats en la recerca d’un destí més autèntic i més just.
Jo penso que aquesta tria ens toca fer-la a cada moment. Davant d’una alternativa triar una de les opcions segons la nostra personalitat. Unes vegades seguirem el camí marcat, el que fa tothom, i d’altres trencarem esquemes. Si ens equivoquem, sempre podrem rectificar, però segur que alguna cosa nova haurem aprés.
I podria ser, que tant una noia conservadora o una de rebel arribin, per fi, al mateix destí, però per camins diferents. Aquesta és la conclusió a la que vam arribar la meva amiga i jo davant una bona tassa de té.
[@more@]
