El cap als núvols

En una època de la meva vida vaig estar a l’atur durant un mes i mig. En aquest temps vaig gaudir de la vida, mentre buscava una nova feina. Em llevava d’hora, i feia servir les vuit hores que tenia de més, per tal de que el temps fos rendible. Entre altres coses, vaig millorar els menús dels àpats. Tenia temps, i una part el dedicava a la creació i la varietat de nous plats.

Però un cop em vaig reincorporar a una nova feina, el temps del migdia es va reduir fins al mínim, feia uns dinars molt standarts tipus ràpid, i a més, vaig començar a estudiar a la UOC.

Els meus fills em van tirar en cara, que cada dia anàvem enrere, que els dinars no eren el mateix que temps passats, que hi havia desordre a la nevera i al rebost i em van tocar la moral. Vaig buscar raons per a la meva defensa.

Raó núm ú: La primera reacció meva va ser que aquell era un pis d’estudiants, tots tres estudiàvem a a la Universitat, i que com a tal, cadascú havia de col.laborar no sols en el menjar sinó també en la neteja i ordre de la casa. Ells van contraatacar dient que jo estava més preparada per aquestes feines, que ho feia més ràpid, més bé, i amb més convenciment.

Raó núm dos: Els vaig recordar que de petits els vaig apuntar en un crèdit lliure a l’escola, de cuina, i que el van aprovar, tant en teoría com en pràctica. Per tant ells teníen títol de cuina, cosa que jo només havia aprés d’oient, i n’era solament una aficionada. Fem que els professionals facin la seva feina ( oi?)

Bé, les discussions van anar per altres camins, dient que si havíen de cuinar ells només farien pasta, pizza o el menjar que més els agradés, sense consens per part meva, que és el que havíen aprés a l’escola.

Vaig decidir que els hauria d’ensenyar a fer alguna cosa més variada, i els vaig preparar un receptari setmanal, amb una programació diària. Em van dir que semblava que preparés la programació de fòrmules i partides per la fàbrica.

Llavors vaig assegurar que jo era la millor cuinera després del Ferran Adrià, però que no tenia temps de demostrar-ho.Van riure molt, però jo vaig intentar demostrar-ho al programa del “ Superxef” de la solució de Catalunya Ràdio, amb una de les meves millors receptes.

Era un concurs de cuina, en que enviaves una recepta, amb unes normes que et proposaven.El xef del Resturant Avi Pau en Xavier Mestres,n’escollia una cada setmana com a guanyadora.

Cada dimecres, estàvem tots tres a l’aguait de la recepta guanyadora. Cada dimecres jo assegurava que seria jo, que ja ho veuríen. Però el premi no arribava.

Però com que jo hi vaig agafar molt interés, insistència, i complia les normes del concurs  al final em van donar el premi del  “superxef”. Naturalment els meus fills van quedar amb un pam de nas, encara riuen ara, i pobres d’ells que em questionin que no sóc una bona cuinera.

De totes maneres, coincideixen a dir-me, que sí, que ho sóc, però que ho demostri, que no si val a ser-ne només el cap de setmana. Jo com a venjança, els recordo tot sovint aquell meu moment de glòria, quan van dir per la ràdio el meu nom com a  guanyadora. Algunes de les meves amistats també ho van sentir, i no veieu el que vesteix aquest títol al meu currículum!

Ara als mercats municipals han convocat també un concurs de receptes. Jo hi he presentat la meva, això sí, complint les normes: un plat casolà amb productes de la terra. Si guanyes només et donen una copa i inclouen la teva recepta en un llibre. Jo renunciaria a la copa, no té sentit.

… Però que bé quedaria la meva copa al menjador de casa, per recordar als meus fills que sense estudis de cuina he arribat tan lluny! ( Tan lluny dic? On?)

[@more@]

Tweet