Aquell rellotge que em vaig regalar…
Des de sempre que vaig estressada, amb el temps comptat, amb la puntualitat d’un rellotge, i al ritme d’una agenda massa optimista. Vaig de bòlid i no puc complir tot el que m’havia proposat a priori. Vull i no arribo a tot.
Doncs en el meu darrer viatge a Nova York em vaig comprar un rellotge (japonés, per suposat) que va amb energia solar. Vaig pensar que seria un bon record, pels bons records de la ciutat dels meus somnis, i que només caldria prendre el sol per mantenir-lo en marxa.
Però un bon dia em vaig adonar que la corretja m’havia provocat una dermatitis al canell i me’l vaig haver de treure.
He anat dues setmanes sense rellotge, i els meus hàbits han canviat. Pensava que no podia viure sense rellotge, i he descobert que sí, i que he aprés algunes coses que no sabia. Per exemple a calcular el temps amb més realisme, a fer només una cosa amb serenitat i donar-me marge de temps, a gaudir dels moments presents, i no estar pensant sempre en el què faré després, amb angoixa i ganes de traspassar per sobre del temps sense assaborir els moments.
A la Empresa sí que haig de calcular el temps, i estar pendent del rellotge i de la agenda. Però un cop fora de la feina, el temps és una mesura que ens acosta el matí al vespre, i que és el suport de totes les vivències del dia. El rellotge em marcava uns límits, de tal hora a tal altre, estigues al cas que a tal hora…, ara és hora de…,Ara els límits els marco jo. Ara faré això fins que ho acabi, i després ja veurem.
Jo no dic que sempre vagi sense rellotge, sinó que ha estat una petita experiència, de la qual s’han d’aprofitar tots els detalls.
Que seria de la vida si no aprofitéssim els detalls, les petites experiències, i aquesta sensació de filosofar sobre tonteries!
[@more@]
