El cap als núvols

Acabo de llegir el llibre "El laberint de la felicitat” de l’Àlex Rovira i d’en Francesc Miralles, dos escriptors de bestsellers i de llibres d’auto-ajuda. Del primer ja havia llegit “ La bona sort”, em va agradar molt, i per això m’he comprat aquest altre. Aquests dos autors els sento sovint parlant per la ràdio, el segon per parlar del seu recent “El quart Reich”, i en tenia ganes de saber-ne més.

Us puc dir que l’he llegit en una estona ( dues hores?), que m’ha enganxat i m’ha deixat una gran satisfacció. Us el recomano, m’ha agradat, tal com ho ha fet a un gran nombre de lectors. És un llibre d’aquells que amb metàfores et descobreixen coses que ja sabies sobre el sentit de la vida i tot això.

Aquesta tarda tenia la tarda lliure, i a la sala d’estar amb aquest solet que feia ha estat molt agradable la lectura.

Però jo volia parlar-vos d’una altre cosa. Tinc la casa plena de llibres, alguns de molt interessants, d’altres que només omplen els prestatges. No sembla bona idea llençar llibres, i no solem re-llegir-los, encara que siguin molt interessants. Jo només m’he re-llegit un sol llibre, encara que varies vegades: un llibre per a mi realment carismàtic.

Alguns exemplars els tinc des de fa molts anys, d’altres son molt actuals.Uns me’ls van fer comprar i llegir a la força, i d’altres els he adquirit voluntàriament per curiositat, per passar una bona estona o per aprendre alguna cosa.

Doncs això, tinc la casa plena, i per anar-me’n desfent els vaig anar oferint a les meves amistats. Algunes me’n van acceptar tímidament un o dos, d’altres van declinar la suggerència per més endavant, que ja me’ls anirien demanant perquè encara en tenien una pila per llegir, i la casa plena.

Vaig llegir en una revista la darrera moda als EU: el bookcrossing, deixar llibres embolicats en llocs públics perquè la gent que passés per allà els pugés agafar, endurse’ls i llegir-los a casa o a qualsevol lloc. Deia que els deixaven als trens, als bancs de les places, a les parades de transport public.

Doncs sí, en vaig prendre model i ho vaig fer també jo mateixa. Vaig sel.leccionar deu llibres de la meva biblioteca, els vaig embolicar i hi vaig posar una noteta, de que els podien llegir, i si volíen quedar-se’ls o tornar-los al mateix lloc. D’això en fa dos anys: no he tornat a sentir parlar més de bookcrossing, ni he vist que ningú més ho faci. Tampoc vaig tornar a veure els meus llibres al cap d’una estona d’haver-los deixat.

Va ser una història sense final. Potser algun dia torni a seleccionar i ho torni a fer.De fet compro massa llibres, i encara que estigui mal dit, duren poc, són efímers, i estem necessitats de notícies noves, de històries noves cada dia.

Com les películes, els llibres que s’han llegit, haurien de tenir més vides útils, i no jaure per sempre a les biblioteques fosques de cases anònimes.

[@more@]

Tweet