100 posts personals.
Quan vaig començar a escriure a bloc.cat, no sabia pas sobre quins temes parlaria. Aquest és el post numero cent, i encara no sé sobre què he escrit. Les meves categories globals han estat sempre Personals, i englobades en temàtiques recorrents que conformen el meu univers particular. Quotidianitats, la meva vida de cada dia, la filosofia pràctica de cadascú, les meves persones importants que en algun moment marquen la meva vida, i aquelles històries d'art que m'ajuden a trobar les fonts de la felicitat.
Quan tinc un moment, i procuro fer-ho un cop a la setmana, m'assec davant l'ordinador i escric allò que porto al cap en aquell moment. Ja m'ho deia la meva mare, que jo no estava gairebé mai al cas de les coses, però que la meva iaia, amb qui ens enteníem tant bé deia: Aquesta nena té el cap als núvols.
Tenir el cap als núvols volía dir que jo tenia sempre una interpretació diferent de la realitat, matisada pels meus ulls. Quan elles, mare i iaia, eren realistes jo era imaginativa, i quan elles interpretaven la realitat segons els patrons de l'època, jo era lliberal i qüestionava el perquè de les coses, i elles defensaven que sempre s'havia fet així. A la meva mare no la vaig convèncer mai: ella tenia sempre els peus a terra, una normativa rígida i una moral rectíssima. La meva àvia igual, però m'escoltava amb admiració perquè jo era la néta gran, bufona i intel.ligent ( segons els seus ulls d'àvia).
Doncs això, no sé pas d'on he tret els temes per escriure.Al principi jo mateixa era molt rígida i corregia molt les faltes d'ortografia varies vegades, llegia els meus escrits buscant-hi transmetre coherència, i els publicava amb emoció.Ara m'en adono que no n'hi ha per tant, que molta gent pensa i escriu les mateixes bagenades que jo, que això dels blogs està de moda, però que aquest costum passar, com altres coses han passat, i que no és res transcendental.
En un altre post comentava que alguns enllaços antics havíen plegat, i que em semblava que havia perdut alguna cosa, com un amic. Escriure al ciberespai és un perill sense riscos, però penso que les emocions i sentiments existeixen, i que són una font d'energia que s'ha de canalitzar un lloc o altre.
Confirmo que ningú que em coneix sap la existència d'aquest blog. Més que res per poder continuar escrivint les bagenades tal com les sento, sense filtres, ni censures ni vergonya.
[@more@]
