Mirar per la finestra.
Encara que sigui perdre el temps, mirar per la finestra és una de les coses que més em relaxa. Sobretot quan sóc a la feina, les tasques s’acumulen i la resposabilitat m’agobia.Quan sento una ansietat anormal, m’acosto a la finestra, obro i miro al cel. No hi ha gran cosa a mirar: el carreró és un atzucac sense sortida, al davant hi ha una nau industrial, però al fons del carrer es divisa un retall de camp de blat, uns ametllers florits, una casa de pagès i sobretot una bona part de cel. El cel em diu què puc esperar quan plegui: si serà de dia o no, si ha de ploure, si farà vent, si m’acaronarà l’escalfor del sol. I per un instant m’oblido de la pressió. Penso que hi haurà un temps per a tot.
Aquesta experiència, encara que simple, és nova per a mi. Vaig estar molts anys en un laboratori ceg, on hi entrava la claror, però no veia ni el cel ni el carrer.
En la simplicitat de les existències, poder veure el cel per la finestra pot arribar a ser una vertadera font de felicitat. Per un intant tens un contacte amb la natura, relativitzes els problemes, i és una descàrrega important de tensió. Des del meu petit món laboral, faig un cluc d’ull a la immensitat (retallada) de la natura.
4 abril 2008 @ 21:55
Bona nit.
Per donar-te una mica rabia et dirè que jo tinc la sort de treballat sota el cel, sense cap sostre que t’impedeixi sentir els elements, cap nau que et prengui la llivertat de la visió.(Hauria de ser uns els drets humans. I sene sentir la pressió de que parles. Vinga anims…
Fins aviat.