Istambul i Brooklyn.
He acabat de llegir dos llibres
que m’han fet viatjar simultàniament amb la imaginació d’Orient a Occident
sense sortir de casa.
Han estat dos llibres diferents,
densos, d’aquells que s’han de llegir poc a poc intentant entendre’ls. No son
d’aquelles lectures que a mi tant m’agraden, que es devoren en un cap de
setmana i et deixen un bon gust i el record de bones estones.
La veritat és que els he acabat
per obligació auto-imposada, per acabar com una feina pendent, i deixar lloc a
la tauleta d’altres lectures més lúdiques i engrescadores.
Però he de reconèixer que
mentrestant, he intercalat la seva lectura amb altres llibres més passadors i
emocionants que ja us aniré explicant.
El primer llibre el vaig comprar
després del meu viatge a Istambul. Em va agradar tant la ciutat que en vaig
voler saber més. I vaig triar la obra del premi Nobel-2006 Orhan Pamuk: “Estambul, ciudad y recuerdos”.
Però us he de dir que el llibre
no té l’estil de la literatura occidental, encara que el seu autor prou ho
intenta. És una autobiografia centrada en la seva ciutat natal, i les vivències
de la seva infància. Una mica llunyà, potser l’autor intentava retratar a una
família acomodada i burgesa amb vocació europea, però sense aconseguir-ho. Malgrat,
però, fa un retrat de la ciutat, els seus fabulosos palaus, la màgia del Bòsfor
i la mirada en l’intercanvi marítim. M’he sentit transportada a una societat de
cinquanta anys enrera.
L’altre llibre ve d’Occident, “Llámame Brooklyn” del professor de
literatura española a Nova York Eduardo Lago. Aquest senyor demostra una
profunda coneixença de la ciutat de Nova York i especialment el barri de
Brooklyn. Però el llibre té una trama extranya, complicada i dispersa d’uns
personatges molt peculiars. Fins al final del llibre no acabes entenent de la
manera com comença, i si trigues a llegir-lo, com ha estat el meu cas, en prou
feines pots lligar fils. Està escrit a la manera occidental, amb capítols que
intenten explicar una història independent. Només al final s’enten que estan
totes relacionades. L’Eduardo Lago em recorda a en Paul Auster, però sense
l’estil brillant i convincent d’aquest.
hagi llegit i en tingui una opinió ben diferent. Ja m’agradaria saber la
lectura que vosaltres n’heu fet. Però he de reconèixer que de tant en tant va
bé de llegir estils de bona literatura ben diferents, per tenir referents, i a
la vegada de viatjar sense moure’s del sofà de casa.
