El cap als núvols

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Per escoltar paraules amb aquests matissos, de vegades paro atenció a converses d’altres, arriscant-me a semblar maleducada. Si em miren malament, faig la despistada, però si somriuen, inclús goso a preguntar d’on son. Per aquest camí sempre he fet amics, i acabo reconeixent que m’agrada escoltar la seva cantarella, que és difícil allà on visc.
 
Aquestes reflexions les faig avui que acabem d’arribar de València, on no hi havia estat mai. I em surprenc d’haver trobat tanta gent parlant valencià. Jo que em pensava que eren una minoria, he quedat gratament impressionada. Ni al meu poble no es parla tant l’idioma de la terra, a causa de la gran quantitat de gent de fora que han vingut de cop i desprevinguts.
 
Ja m’agradaria saber què es parlarà d’aqui cent anys en aquestes terres. O almenys les previsions que els sociòlegs-linguïstes preveuen. Estudis n’hi deuen haver o no?

Tweet

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Per escoltar paraules amb aquests matissos, de vegades paro atenció a converses d’altres, arriscant-me a semblar maleducada. Si em miren malament, faig la despistada, però si somriuen, inclús goso a preguntar d’on son. Per aquest camí sempre he fet amics, i acabo reconeixent que m’agrada escoltar la seva cantarella, que és difícil allà on visc.
 
Aquestes reflexions les faig avui que acabem d’arribar de València, on no hi havia estat mai. I em surprenc d’haver trobat tanta gent parlant valencià. Jo que em pensava que eren una minoria, he quedat gratament impressionada. Ni al meu poble no es parla tant l’idioma de la terra, a causa de la gran quantitat de gent de fora que han vingut de cop i desprevinguts.
 
Ja m’agradaria saber què es parlarà d’aqui cent anys en aquestes terres. O almenys les previsions que els sociòlegs-linguïstes preveuen. Estudis n’hi deuen haver o no?

Tweet

Al meu poble, cada cop hi ha més gent de fora. De tal manera que quan parlem amb algú extranger, pel accent pots endevinar d’on ve. Bé, pel accent i per alguna cosa més, com les faccions.

El que trobo molt agradable és sentir els diferents accents del català. M’agradava veure aquell programa del simpàtic Roger de Gràcia, "els caçadors de paraules" . I escoltar els matissos de les paraules de l’idioma. Nosaltres, que a la Catalunya Central parlem amb les vocals ben obertes, com de Barsalona, ens agrada escoltar com parlen a Menorca, amb aquella dolçor que encandila la oïda. I també aquella cantarella que fan a la Vall d’Aran, en aranés ben parlat, o l’exotisme elegant i afrancesat de l’occità. A mi em surprenen algunes paraules del valencià, i trobo molt familiars les del català de les terres de Lleida.

Tweet