La teràpia del dónut.
Fa uns anys, quan feia torn de matí a la fàbrica, em llevava abans de les cinc del matí, per posar-m’hi a 2/4 de sis. A mig matí paravem per esmorzar, però això no m’alliberava d’haver de menjar alguna cosa abans de sortir de casa. Havia de ser un àpat ràpid, i amb la facultat de despertar-me, tenir esma d’arribar a la cuina i posar-me de bon humor. Ho vaig sol.lucionar amb un bon café llarg, i un donut.
Encara ara, quan recordo aquelles matinades em recordo més del donut. Em llevava motivada pel petit esmorzar, que la cafeïna i el sucre s’absorbia ràpid, passava a la sang i em ressucitava l’ànima.
Ara, amb altres horaris menjo altres coses per esmorzar, però mai un donut. Perquè per comptes de motivar-me, em recorda una època de son al matí, son després de dinar, i son al vespre. El donut encara m’agrada molt ( quina textura més fina, més delicada, quina dolçor glaçada, quina caixelada més completa, oh quin plaer!) Però em porta connotacions paral.leles i records de feina i horaris canviats.
Als meus fills, que també es lleven massa d’hora per anar a classe, i no es cosa d’esmorzar a les sis del matí, els vaig aconsellar que féssin la teràpia del dònut. Ho vam provar alguns matins. Però vam acabar igual: relacionant una cosa bona i dolça com el dònut, amb una circumstància amargant com el fet de llevar-se de matinada.
I a la llarga van acabar passant del donut i dels cinc minuts extres que s’havíen de llevar abans.
